I vam sortir del Centre d’Acollida.
Jo, de copilot, tenia el box damunt les cames mentre el Jordi conduïa Arrabassada avall. La ràdio apagada per evitar més estrès de l’inevitable. Ell ─encara no tenia nom─ emetia una combinació sonora de por i calor. Creiem que va ser aquell dia que se’ns va tornar afònic. Pel sotrac emocional i per les temperatures. Dúiem ben fort l’aire condicionat en un dels dies més tòrrids d’aquell estiu.
Així va ser la tarda de fa quatre anys; de quan en Quimet va arribar a casa.
Avui, feia el ronso a l’hora de fer-nos la selfie de rigor.
