Diumenge a les tres de la matinada em va despertar una irada veu masculina amb un marcat accent paquistaní. L’estat etílic era més que evident. Es cagava en tot; principalment en els catalans i en els impostos que paga en aquesta merda de ciutat. El clímax va despertar el veïnat ─tan fart com acostumat als crits davant la boca del metro quan aquest funciona tota la nit─ entre molts Fuck you! i ¡¿Quién ha ganado el Mundial, Cataluña o España!? ¡España!, ¡España!
¡Cállate!, ¡Fuera! eren els brams que s’escolaven de finestres i balcons. Jo vaig estar a punt de cridar que oposités al Tribunal Constitucional que segur que hi faria carrera; però entre que tenia son i havia de cridar una frase massa llarga sense rima vaig decidir ─com a bon català─ esperar que escampés la tamborida d’improperis practicant l’empatia.
Aquest home crida d’impotència per les inundacions del seu país vaig pensar. Al moment el vaig tornar a sentir. ¡Mi país se está ahogando putos catalanes que sólo aceptáis vuestra lengua! Aquesta vegada em va fer menys mandra llevar-me per engegar-lo al Constitucional, però tampoc ho vaig fer, meravellat de la meva intuició. No sé qui o què l’impedia baixar d’una punyetera vegada al metro però vaig entendre que era víctima de la seva impotència, tot i que no sé quina culpa hi teníem els catalans en tot el mullader de l’Indus.
El fet és que tot plegat em va recordar el crit final que Mercè Rodoreda va escriure a La Plaça del Diamant. La Colometa crida d’impotència a l’envelat on va perdre el control de la seva vida. Va deixar de dir-se Natàlia ─afectuosament?─ al començar a festejar amb en Quimet. I pam! El gat que puja al llit i se’m refrega pels peus. Quimet, et diràs Quimet, li vaig dir mentre l’amanyagava tot advertint-lo que no em cacés cap dels coloms que a vegades descansen a la barana del balcó.