CAVALLS DE FERRO

Avui el metro de Barcelona compleix 90 anys de servei. Aquest 2014 farcit d’aniversaris i commemoracions s’acomiada amb una altra efemèride que va marcar el futur de la ciutat.

Els tramvies van rebre el nou mitjà de transport amb desconfiança. Feia més de mig segle que corrien per Barcelona i havien de zigzaguejar pels carrers esventrats per l’obertura dels túnels de la nova competència.

Però va ser l’autobús, que la mà negra del desarrollismo franquista va usar com excusa, qui va expulsar el tramvia dels carrers per donar via lliure al vehicle privat que encara avui ofega el servei de bus.

Per això vaig alegrar-me en veure que un dels cartells del tricentenari que enllacen la quotidianitat d’avui amb la del 1700 hi aparegués el tramvia i la bicicleta com a símbols de la modernitat urbana. Un gran canvi mental del concepte de llibertat associat a la mobilitat.

Paradoxal publicitat municipal d’un ajuntament al·lèrgic encara al tramvia i que no sap ben bé què fer-ne dels ciclistes. Una ciutat que ho aposta tot a la faraònica ─i necessària─ L9 de metro i al redisseny de la xarxa de bus menystenint el potencial de la unió tramviària per la Diagonal en la nova xarxa ortogonal de transport ràpid en superfície.

Acabem l’any del tricentenari amb 90 anys de transport subterrani i 10 de recuperació de ferrocarril en superfície. A cavall de sang fa 3 segles; amb cavalls de ferro cap al futur.