Passejo pel Prat i de cop em sento com Alícia en Terra de Meravelles. El mobiliari urbà encongeix. Fanals convertits en llum de taula i arbres en bonsais. Tot aterrat per a què aterrin i s’enlairin.
Per a un barceloní comú que redueixo l’aeroport a una tria binària entre terminal 1 o 2, al paisatge prop de pistes se m’hi afegeix la visió d’un Montjuïc inèdit. Voleu, voleu per l’aire que tard o d’hora acabareu sota terra; pensa el cementiri aferrat al morrot observant tantes anades i vingudes.
Cavalls de ferro en deien els amerindis quan el ferrocarril fumejava per les bastes estepes americanes. Ocellots de ferro deuen pensar despectivament les aus dels aiguamolls del delta en veure les esteles de condensació escampades pel cel.
Els bitxos inorgànics amb ales també han desplaçats els ocells de tota la vida en els plafons informatius. Bancs de formigó per observar els colors vius de cada espècimen. Res de piu-pius bucòlics. Els avions bramen sobre els spotters que reben amb ràfegues fotogràfiques.
Oberts al cel i atrapar el món ens cal tenir la terra acordonada. Paradoxes de la nostra civilització.
