LA MATINADA DE CAP D’ANY
LA MATINADA DE CAP D’ANY

LA MATINADA DE CAP D’ANY

No menteixo si us dic que enguany he rebut el 2009 fent bondat. A quarts d’onze de la nit ja era al llit fent nones… El primer Cap d’Any que recordi sense fer el raïm ni viure les campanades… L’1 de gener començava ben d’hora, rellevant els companys que havien treballat durant tota la nit.

Però lluny d’amargar-me, vaig agafar-m’ho amb filosofia. Quin remei! Estava mentalitzat per dur gent amunt i avall cada cop més passada de rosca a mesura que passessin les hores, i més sabent que al Pavelló Olímpic de Badalona hi havia una macrofesta fins a les 6 del matí.

Així que vaig anar fixant-me en el comportament de la gent, dins i fora del tramvia; una mena d’anàlisi antropològica sobre el comportament humà la matinada del primer de gener… Reconec que cercava alguna idea amb que inaugurar aquesta secció sobre el tram.

I en vaig trobar; de fet un parell de fets em van cridar l’atenció:

1- Serien dos quarts de sis quan a la parada d’Alfons el Magnànim va baixar quatre persones que m’havien pujat a Glòries. Una dona, una noia, una nena i un home. Des de la cabina, amb una visió totalment ocular, sense saber-ne res d’aquella (suposo) família, vaig veure com l’home (marit/pare?) anava completament torrat. La dona (esposa?) i la noia (filla gran?) el van treure del tramvia agafant-lo cada una per les aixelles mentre els hi remugava alguna cosa amb els ulls tancats… Darrere hi anava la nena (filla petita?). Va ser aquesta nena, mirant-se el quadre descrit amb cara de resignació, la que va cridar-me l’atenció.

Vaig sentir una certa llàstima (o potser era compassió?) per ella… Veure com les dues dones reien les gràcies al borratxo de son pare no havia de ser gaire agradable.

Em vaig solidaritzar amb el globus rosa que la nena portava lligat amb una cinta brillant, també rosa, i que a cada pas d’ella feia uns sotracs a l’aire com voler-se’n alliberar i marxar volant… Sens dubte, el més entenimentat de tots cinc.

Jo vaig limitar-me a tocar la campana abandonant la parada… i el globus, a la seva sort…

2- Gairebé un parell d’hores més tard, amb el tramvia perfumat d’alcohol i ple de joves passats de botellón des de Gorg, va començar la segona història… Una picabaralla entre dos nois anava pujant de to… ho vaig notar perquè tenia interferències en la conversa d’una noia que parlava amb algú a l’altra banda del seu mòbil i que li explicava que anaven en tramvia perquè no podien entrar al metro, on algú, segurament borratxo també, havia obert tots els extintors de la parada de Gorg… Aleshores vaig començar a fer cops d’ull pel retrovisor de la sala del passatge, desitjant que la cosa no degenerés, si més no fins que no baixessin tots… i no sé perquè però alguna cosa em deia que anaven tots al final de T5; a Glòries, com així va ser.

El tema però, era que cridaven molt, però, per sort res… Fins que a La Farinera van encarar-se, i mentre una noia (la xicota?) estirava pel braç un dels nois (el seu xicot?) per tal de fer-lo baixar.

Però el tio no baixava, només n’escridassava un altre… i jo pendent del semàfor que ja em donava pas i que si no podia tancar portes aviat, em quedaria a la parada una bona estona més… i potser sí que hi hauria sarau…

Finalment la noia, la més intel·ligent de tots, va aconseguir fer baixar el noi, crec que el més borratxo de tots els que vaig dur aquella matinada dins del tramvia, moment en què l’altre noi, acompanyat de la seva troupe, es va fer els milhomes i va intentar agredir-lo… Però jo ja havia tancat portes i enfilava Glòries…

Això no té res d’especial ja ho sé; però em van agradar les dues darreres frases que es van cridar:

―Recorda’t de mi!

―I tu, recorda’t de mi també!

I jo vaig pensar que era més maco que es recordessin que no pas que es barallessin… i més sent el primer dia de l’any.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

code

Idioma »