Ahir dissabte vaig visitar el Pessebre Vivent de Sant Guim de la Plana, a la Segarra. Mai havia assistit a cap mena de representació d’aquest tipus… i la veritat és que és un espectacle molt recomanable. Això sí, caldrà que us hi afanyeu, el proper cap de setmana és el darrer per a gaudir-ne, sinó ja haureu d’esperar-vos fins al desembre.
Enguany celebren el 25è aniversari amb molta vitalitat, tot i la polèmica que l’envolta. Les desavinences, sembla que personals, entre l’alcalde del municipi i el grup La Marinada, l’organitzador, no han afectat pas les ganes ni la feina de la gent del poble per tirar-lo endavant. Si bé, a Catalunya n’hi ha molts de pessebres vivents, el de Sant Guim de la Plana, és el més antic del país i s’ha especialitzat en la recreació d’escenes on els antics oficis de la comarca en són els protagonistes. El patrimoni monumental del nucli antic del poble és a més, un valor afegit que dóna encara més versemblança en aquest diorama gegant.
El fet que l’ajuntament volgués fer pagar la taxa d’ocupació de la via pública ha obligat a l’organització a deixar de representar-lo per les places i carrers del poble, per fer-ho dins de les cases particulars. Lluny de desmerèixer-lo, crec que el potencia encara més. L’itinerari comença pel Castell de Llort, una baluerna immensa on cada pedra xiuxiueja història, mentre acull sota les seves arcades gòtiques els figurants immòbils i uns visitants silenciosos.
A més, de salvar així les traves del consistori, l’organització ha decidit fer de franc totes les representacions per protestar pel que és una actitud contrària a la voluntat i interessos dels veïns. Aquesta gratuïtat i la polèmica, recollida pels mitjans de comunicació, han atiat l’assistència de públic. Una aportació voluntària serveix als visitants per solidaritzar-se amb el pessebre i ajudar a fer realitat la vint-i-sisena edició el proper desembre.
Fixant-me en aspectes menys prosaics vaig adonar-me que en la representació hi apareixen també alguns animals; gossos, ànecs i xais… que estan també ben quietets i silenciosos… Però també gallines i galls, dins de cistelles o bé entre les mans dels pacients figurants… i sorprenentment estan mansament tranquils, estàtics i silenciosos…
Com s’ho han fet? Ja són mansos de mena? El veterinari del poble els hi subministra estupefaents? O bé galls i gallines, veient com estava el galliner general d’esvalotat, han decidit col·laborar sense dir ni piu?
Estic convençut que l’instint de supervivència és el que els ha amansit per complet. Vosaltres no suportaríeu unes hores de quietud a canvi de no acabar com a plat principal el dia de Nadal a la taula de l’alcalde?