Escolteu!
Permeteu-me ser el vostre déu.
Deixeu que us dugui en un viatge que ultrapassa la imaginació.
Deixeu que us conti una història.
El temps, la quarta dimensió, és en ell mateix immaterial, però es percep. És una de les meves obsessions, sobretot quan les casualitats o coincidències fan que hi pensi cada dos per tres…
Avui, torna a ser el tercer dimarts de l’any, tal com va passar fa 33 anys, quan vaig fer la meva primera glopada d’aire en aquest món.
Per aquelles casualitats de la vida, avui tinc festa, i a casa vem decidir celebrar-ho fora.
Avui m’he llevat a Castelló d’Empúries, sota les voltes d’un palau renaixentista que m’han fet imaginar qui, què i com van viure els antics propietaris, i com la vida, el pas del temps, han fet que avui, ara mateix, jo, estigui reseguint les nervadures del sostre.
L’antiga vila comtal es deixa viure en cada carrer, en cada pedra… Avui, com tots els dimarts, és dia de mercat i quan visiti l’antiga catedral sé que em captivarà el concert de cantarelles de la plaça. I em miraré la plaça, i esguardaré el mercat i aleshores veuré com altives, gràcils i lleugeres s’alcen les voltes gòtiques de l’antiga llotja de la vila. Ja no acullen les mercaderies vingudes de la mar, però segueixen acollint els batecs comercials de la població. Si les pedres parlessin…
…ens sorprendria saber com les coses no són tan diferents d’ara i abans. Com la memòria segueix viva en l’inconscient. Això mateix pensaré quan, oh! casualitats de la vida; a Figueres admiri els rellotges tous d’en Dalí vinguts per sojornar durant poc temps a casa nostra. El mestre ja va intentar aturar-lo…
Jo no aspiro a tant, només entendre’l, perquè passa, perquè fuig, perquè se’ns escola…