A prop de casa hi ha una figuera que segueix viva en un pati oblidat.
Víctima d’una heura egoista que s’enfila amunt per la seva escorça grisa i cansada. Estoicament suporta l’arrebossat de fulles invasores que l’asfixia i li amaga les branques robustes que si poguessin trencarien amarres i engegarien al vent les lianes que li roben el sol. La trepadora només se’n recorda d’ella quan li maleeix la seva baixa alçada que no li permet arribar a la llum que no pot salvar l’erol de nous gegants de vidre i acer que han aparegut del no res al seu voltant. Els únic que poden viure en l’erm de formigó.
A prop de casa hi ha una figuera que segueix viva en un pati oblidat.
Empresonada per un casalot mig enfonsat que l’abraça amb els seus murs esquerdats reclamant-ne la propietat. Resignada es deixa limitar el petit tros de sòl i submisa fa de crossa al seu carceller. La façana tapiada del darrere es mira mig bòrnia l’antic jardinet envaït pel temps. L’única finestra que té oberta la parpella de ciment es deixa burxar per una branca de la vella figuera que penetra en la fosca i, substituint la gran biga de fusta podrida, aguanta la muntanyota de totxos com si li anés la pròpia vida.
A prop de casa hi ha una figuera que segueix viva en un pati oblidat.
Ferida de soca-rel en el més profund dels seus records cerca soterradament el contacte amb la seva veïna, incansable companya de sequeres i aiguats. Recorda els cops de fuet del seu brancam per sadollar-se de llum o per espolsar-se la pols sota la pluja… La freda maquinària trinxa, excava, revela i menysté els records de la vella pomera. I la soferta figuera vegetarà durant el dia i la recordarà de nit tot plorant-li al vent que cap pometa ja no en té.
A prop de casa hi ha una figuera que segueix viva en un pati oblidat.
Ignora que l’observo i hi penso cada dia. Somnio que la ciutat no s’adona de la seva existència i no cobeja encara el meu secret paradís. Abans voldria besar-la. Xuclar-li la saba encara viva i insuflar-la al plàtan del meu carrer per fer-lo reverdir així la propera primavera, retornant-li el seu ufanós vestit després de dos anys d’escorça eixorca i nua.