La Rut es tapa la cara per protegir les ulleres noves de la pedregada de caramels que li cau damunt quan surt de l’òptica. Espantada comença a obrir-se pas enmig de la canalla que mira il·lusionada la cavalcada de Ses Majestats d’Orient.
Un nou xàfec de caramels li tira les ulleres al terra. S’ajup histèrica a recuperar-les. Es baralla amb el formiguer de mans que cullen les llaminadures de la vorera i aconsegueix treure-les de sota els peus d’un nen que no para de saltar per observar millor la desfilada. La Rut observa les ulleres trinxades que té a les mans i esclata en plors en recordar que de ben petita a casa van deixar de celebrar aquesta nit.
Sota el bombardeig de dolços recorda aquella fatídica tarda a la cavalcada en què estrenava les seves primeres ulleres. En arribar a casa va donar un dels caramels que havia arreplegat al seu avi, qui tenia la mania de deixar-se créixer sempre una llarga barba blanca per Nadal i que s’afaitava passat Reis… L’embolcall rebregat del caramel damunt la catifa del menjador i la tos incessant de l’avi quan se l’enduien en l’ambulància li fueteja la ment. Des d’aquella nit ni l’avi, ni els Tres Reis, van tornar mai més a casa…
Miraculosament, la Rut s’adona que a les mans té les ulleres intactes. Se les col·loca i el primer que veu és el Rei Melcior que des de la seva carrossa l’observa amb un somriure que li és vagament familiar mentre la beneeix amb una pluja de caramels.