Llegia feia uns mesos aquest interessantíssim article a La Vanguardia on es parlava d’un dels danys socials col•laterals que la crisi econòmica podria suposar per als més menuts. Els que molts anomenen els Reis de la Casa només han conegut la fase expansiva de l’economia fent-los pensar que això era Xauxa. Copio l’encapçalament que ho explica molt bé: La ausencia de límites ha hecho creer a los niños que pueden tener “todo” y “ahora”. Los menores, los menos preparados para afrontar tiempos de control del gasto.
Si això ja s’alertava al mes d’octubre, no vull ni imaginar-me les baralles que hi deu haver ara a moltes llars, no només de casa nostra, sinó de tot el món, entre pares i fills en famílies que no arriben a final de mes quan feia poc vivient a tot drap. El model econòmic occidental basat en la competitivitat ha comportat que es passi molt de temps fora de casa, menystenint la vida familiar que paradoxalment era un dels factors que servien per a mesurar l’èxit que aquesta competitivitat havia d’oferir. Amb els pares treballant, els fills esdevenen una nosa i una càrrega econòmica.
Si es veuen poques hores al dia els fills, l’últim que es vol és haver-s’hi d’enfadar. Molts pares ha substituït l’afecte per béns materials i els fills, que no són tontos encara que s’ho facin, han tirat de beta d’aquest sentiment de culpabilitat per la impossibilitat de no poder-los atendre com voldrien per exprimir els pares/mares econòmicament. Estic generalitzant, evidentment.
Això ha anat en detriment de l’educació que aquest reben. Com es diu a l’article, els nens/nenes no tenen límits no entenen el NO com a resposta i quan el tenen reaccionen amb violència contra qui s’atreveixi a dur-los la contrària. I això no els ajuda en el seu creixement personal. Els hi manquen referents, límits i estima.
I d’aquí crec que ve el canvi de nom que la Generalitat va fer a l’antic Departament d’Ensenyament, pel d’Educació. Em fa ràbia cada cop que ho veig. Amb aquest canvi de nom, trivial a primer cop d’ull, l’administració admet el fracàs de la família actual. Porteu-nos els vostres fills que els “educarem” a que a casa vosaltres no podeu/sabeu. Quan tota la vida les criatures han a anta escola a “aprendre”, els mestres ensenyaven els infant matèries específiques; Ciència Naturals, Música, Matemàtiques, Física… Perquè ja venien educats de casa!
Ara l’escola, l’institut són aparcadors infantils/juvenils on els fills extenen la seva tirania coaccionant els mestres gràcies a la culpabilitat dels pares que no s’estan de fotre un mastegot al mestre/a si “gosa educar” dient-li que a classe no es parla pel mòbil (que parli com i quan vulgui que per això el papà/mamà ha pagat una pasta pel puto mòbil que és la materialització del seu fracàs com a pare/mare). El mòbil del nen a classe mostra que a casa no tenen pares, només progenitors i caixers automàtics a la carta.