Ahir vaig anar al Paral•lel a veure Spamalot. No en repetiré ara les excel•lències que ja van ser dites quan va estrenar-se. Només puc dir-vos que si no l’heu vista, aneu-hi. Humor surrealista, 100% Monty Python enfotent-se de Déu (revivint el Pepe Rubianes) i sa mare. Que un divendres al vespre, després d’una setmana d’estrés, et facin teràpia injectant-te sobredosis de moral, bon humor mentre fas gimnàstica cardíaca no té preu. I t’agafes amb més ganes el cap de setmana i el que se’t posi per davant.
Les casualitats de la vida van fer que ahir, 27 de març, fos el Dia Internacional del Teatre, i abans que s’alcés el teló es va llegir el manifest d’enguany escrit pel director brasiler Augusto Boal, creador del Teatre de l’Oprimit. Aquelles mateixes paraules, en llegües diferents, van ser verbalitzades ahir en tots els teatres del món just abans de les representacions.
Boal defensa que tot a la vida tot és teatre; “els rituals quotidians que, per la seva familiaritat, no ens arriben a la consciència. […] el cafè del matí i el bon dia, els tímids enamoraments, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica”.
Estic d’acord amb ell quan diu que a l’escenari es posa en evidència tot el que ens passa a la vida. Se’ns fa conscient el fet quotidià. El teatre fa adonar-nos que la rutina ens amaga la realitat; allò que salta a la vista, però no veiem.
La darrera frase del manifest proclama: D’actors en som tots, el ciutadà no és aquell que viu en societat: és qui la transforma!
Tot és teatre, doncs? Aleshores la vida és el més gran escenari, per tant JO en sóc el protagonista. Ningú ho viurà per mi; per nosaltres.
Som-hi!