Com la Memòria del Cargols que donaven a la tele, a poc a poc, aquell fet del dia de Corpus ja ha complert la majoria d’edat.
La mà ferma i tremolosa estrenyia l’envàs. El iogurt de llimona blanc, sense colorant, esquinçava la seva superfície i repujava les parets que el contenia. No va arribar a vessar, només hagués faltat tacar el terra de l’habitació.
La veu tremolosa però de verb ferm negava la malaltia i feia conscient la realitat. Canvi de rumb, aquell 7 de juny de 1999. La nit fou curta i de son reparador malgrat aclucar poc els ulls. En la fosca deixant llast, reestructurant la vida, llest per afrontar l’arribada de l’ogre. Sabia que no vindria, el monstre va ser poruc a l’abraçada nocturna.
I el iogurt de llimona reapareix ara 18 anys després, llimona per fer fora el greix que quedava. L’olor del cítric neteja de nou els somnis. Iogurt blanc, original, tendre i lliure.
El camí mai no ha estat planer, però això només era la meva percepció.