LA MUNTANYA

El mont Vesuvi és l’únic volcà actiu de l’Europa continental; pels pèls. A cada erupció ha anat abocant materials enretirant-se de la línia de la costa. Malgrat tot emergeix imponent al bell mig del golf de Nàpols.

Monument natural d’alçada variable. Des del 1944, any de la darrera erupció, senyoreja el golf de Nàpols des dels seus 1281 metres. No és estrany veure’l nevat malgrat estar en una latitud baixa. Aquest vint de gener va ser el gebre ─un cosí-germà de la neu─ qui va donar-me la benvinguda a prop del cim.

Vaig enfilar el camí fis el cràter del Vesuvi. Tapat fins a les orelles amb el vent glaçat a la cara. I aquell soroll de la tefra cruixint a cada pas… mirava el camí vermellós i revivia les sensacions de tres anys enrere pujant un altre volcà; l’Eldfell, també a tocar del mar però a Islàndia. Només alçant el cap i veient Nàpols al capdavall m’adonava que era al costat de la Mediterrània i no de l’Atlàntic Nord.

El Fiat Panda roig al costat la garita del vigilant va posar el toc just abans d’arribar al cràter em va fer somriure. Ni el Vesuvi escapa al trànsit napolità. Vaig fer els darrers metres que em quedaven…

…i què dir… És tal i com l’esperava. Majestàtic. Immens. Molt més gran del que em semblava hores abans des de Posillipo en el meu passeig a trenc d’alba.

Un silenci respectuós s’imposava als pocs que érem allà dalt abans del migdia. Petrificat seria la paraula que millor definiria la meva contemplació d’aquella bèstia imponent i ferotge però que alhora es deixa amanyagar i posa tranquil·la per a les fotografies dels visitants.

No esperava trobar-m’hi fumaroles. I n’hi ha un munt! Escampades per totes les parets que cauen a tall fins al fons del cràter. Frapa, i molt, escoltar els constants despreniments que l’eco de les parets amplifica. Roncs i esbufecs del son fràgil que dorm; avís de què despertarà quan li roti. El Vesuvi farà saltar el seu tap rocós amb un estrèpit piroclàstic igual que el cava escumejant expulsa el suro si sacseges gaire l’ampolla.

Només cal girar el cap i adonar-se que el poder destructiu de la Natura conviu amb la seva belles. Unes vistes increïbles. De l’illa Capri fins a la d’Ischia; tot el golf és una abraçada visual que des d’aquell pedestal tel·lúric et relativitza la vida. Celebrant els meus 40 des d’una mola que en qualsevol moment podia esclatar. Memento  mori; em vaig dedicar a badar.

Jugava a ubicar Pompeia i Stabia entre la boirina.

A l’altra banda Nàpols, caòtica i bulliciosa, tan silent i endreçada des d’allà dalt.

El vent glaçat provinent dels Apenins nevats em feien dubtar de nou si era a Islàndia o a la Campània.

La Neàpolis grega és avui una de les ciutats més antigues del continent. El Vesuvi pot eliminar en segons més de 25 segles d’història. La Bella vivint la vida despreocupadament banyada pel mar vigilada de prop per la Bèstia que treu fum pels queixals.

Sempre quedarà l’esperança d’una intervenció divina que aplaqui les ires del volcà.

Un autobús va baixar-me del Vesuvi. Un viatge massa anodí que no inspirarà mai una cançó napolitana tan bella com la de l’antic funicular que fins l’erupció del 1944 feia l’ascens al cim molt més pintoresc.