Herculà, antiga ciutat d’estiueig de l’elit romana, va sucumbir a la fúria del Vesuvi hores abans que ho fes Pompeia. Pocs dies després de l’erupció, l’expedició de rescat enviada des de Roma es va avortar al comprovar la magnitud de la tragèdia. L’oblit de la història es va afegir als metres i metres de cendra i llots que ja ho sepultaven tot.
Ercolano està construïda en bona part sobre l’antiga Herculà. De fet, per recuperar la totalitat de la ciutat antiga caldria enderrocar l’actual.
L’accés a les ruïnes obliga a reflexionar sobre l’obstinació humana d’habitar un lloc malgrat saber-ne el perill i les conseqüències que comporta viure-hi. El Vesuvi domina el paisatge amb una bellesa amenaçadora. Per damunt d’ell hi apareixia la Lluna amb un missatge feridorament clar. Tant me fa si els humans sobreviviu o no a la propera erupció, l’Univers girarà igual sense vosaltres.
Sabent-me mortal, vaig entrar a Herculà. Mai havia experimentat tan intensament la història. Carrers ben empedrats ─que ja els voldria Nàpols─ façanes de fins a dos pisos ben alineades t’adones que en un instant el temps pot esdevenir història.
L’absència de gairebé de visitants i el Sol baix d’hivern convidaven al passeig i a la descoberta.
Mosaics de benvinguda a les cases que et menaven a l’atri. Feia cosa entrar a casa d’algú i adonar-te que no has demanat permís per admirar els frescos que decoren les parets, els laràriums on encomanaven la protecció de les seves llars. Semblava com si en qualsevol moment algú sortís d’alguna cambra inquirint qui eres i què hi feies a casa seva.
A les termes trepitges les tessel·les que dibuixen sípies, pops, peixos i tritons indiferents a l’absència de l’aigua que fa dos mil anys els cobrien.
Imaginava el bullici de les cues per comprar el menjar als thermopolia de les cantonades.
Mirava a banda i banda abans de creuar les voreres, acte inconscient d’urbanitat en una ciutat deserta. Quan per fi vaig assimilar que no m’atropellaria ningú ja caminava pel Fòrum, zona de vianants també pel romans. No hem inventat res.
La baixada al port es fa a través de rampes que s’obren a una plaça. El gran altar funerari a la glòria d’algun prohom important d’Herculà que hi ha al mig deuria ser el primer monument que veurien els visitants que entressin a la ciutat per mar.
La baixada final fins on hi hagué el port és un descens que acaba als dipòsits portuaris en una improvisada necròpoli. Tots els habitants s’hi van refugiar. Amb el Vesuvi en flames només podien fugir per mar. Els esquelets apinyats i retorçats commouen pel dolor que transmeten.
N’hi ha que tenen el cap alçat amb la boca oberta, segurament cridant ajuda en veure passar de llarg la flota de rescat que Plini el Vell comandava de Misè cap a Pompeia en plena erupció. Aquell crani segueix mirant cap el mar que tenia a tocar. Ignora que davant seu ara té un mur de vint-i-cinc metres d’alçada. L’allau piroclàstica del Vesuvi, ara petrificada, que va engolir Herculà i va allunyar-li el mar un quilòmetre més enllà.
Pingback: POMPEIA | El Blog d'en Met