Aquesta mítica sèrie costumista britànica mostrava la vida dels senyors i de llurs servents durant els feliços anys 20. El nom de la sèrie el donava l’escala; l’objecte ―l’obstacle― que separava ambdós pisos, els dos móns.
Fent una adaptació lliure al tramvia li passaria el mateix: Cert que n’hi ha un que frega Pedralbes mentre l’altre s’atura a La Mina; però no siguem classistes sinó geogràfics. El nom ho diu ben clar: El Trambaix viu sota la Diagonal, el Trambesòs per damunt. Aquesta independència geogràfica propicia que les dues xarxes ―amb els respectius PCCs― sovint visquem realitats del tot antagòniques, com les vides dels senyors i servents de la sèrie. Ahir tarda, sense anar més lluny, va ser un exemple perfecte. Puc afirmar que l’alegria sempre va per barris.
Diumenge d’agost per la tarda. La lògica diu que la tranquil·litat serà la tònica dominant; però va ser tan exagerat que no em vaig poder estar de preguntar-li al meu company de torn si no ens havien robat els tramvies.
Les banderetes als ordinadors es movien i les càmeres de seguretat ensenyaven unitats obrint i tancant portes pel que ho vam descartar. Cap trucada, ni d’inspectors, ni de tramvies, ni d’intèrfons de parada… Per no trucar no ens trucava ni el de guàrdia del cap de setmana. Què passa que no passa res!? Tothom està de vacances menys nosaltres dos!?
No va ser fins al vespre que el meu company i jo gairebé arribem a les mans quan el mòbil va trencar-nos l’ensopiment. El de guàrdia, truca el de guàrdia! Jo, jo, jo vaig cridar, però va ser l’altre qui va contestar i dir-li que Tot Bé. Res, ni un minut va durar la conversa, el mínim per assabentar-nos que al Trambaix havien tingut un descarrilament a Montesa. Els dos vam mirar-nos sense dir res.
Els dos vam mirar-nos i sense dir res el meu companya va començar a acariciar el mòbil clavant la vista a les pantalles tot xiulant. Jo acompanyava la seva melodia amb el tou dels dits damunt la taula mentre bebia el te de la meva tassa mirant per la finestra.