Avui, 21 de juny, solstici d’estiu al nord i d’hivern al sud, amb el Sol il·luminant com mai des de ben amunt, veig el camí llarg, sinuós però ben traçat que m’apareix sota els peus a mesura que el transito. Caminante no hay camino…
Avui trec a la llum el canvi personal que insospitadament vaig anar gestant durant tot l’any passat. No tenia cap més intenció que aprofundir en el meu (auto)coneixement. I una cosa porta a l’altre…
De desembre a maig la vida m’ha sotragat de valent. Un any abans no me n’hagués sortit, ara però, tinc la sensació que les onades m’arribaven in crescendo perquè les petites ja les sabia entomar.
Aprenent, creixent-me, a cada experiència. Com estar en plena tempesta en alta mar amb un flotador invisible que et sustenta. Com estar a l’ull de l’huracà, tot es mou al teu voltant però jo al centre observant com la tempesta arrasa amb tot el que era obsolet, superflu, innecessari… fent lloc i preparant el terreny per reconstruir-me a sobre.
Jo, que feia llaçades sense sentit amb les vambes i després no hi havia qui desfés el manyoc de nusos impossibles a l’hora de treure-me-les, ara em dedico a desfer nusos emocionals. Jo, que a l’escola no feia mai esport, he corregut maratons. Impensable!
El mateix que va dir-me que no dubtés de casar-me amb el Jordi, el mateix que va fer que en Quimet fos l’únic gat del centre d’acollida que entrés al meu box, el mateix que em va impulsar a estudiar amb en Corbera, ara em diu que no m’ho quedi per a mi sol.
Que ho comparteixi amb qui hagi de venir. Li faig cas, fins ara no m’ha fallat en res.
L’oceà va encalmar fa quinze dies i les onades m’han dut a la platja. Einstein no creia que Déu jugués als daus amb l’Univers; cert, és un mateix qui sacseja el cub i decideix quan llençar-los. Avui els he llençat i m’he posat dempeus sobre els grans de sorra de la platja encara humits, remoguts pel temporal i que arrebossen les restes del meu passat.
Ara, lleuger d’equipatge, camino segur i obert a compartir experiències. Acompanyaré i em deixaré acompanyar de qui vulgui fer un trosset plegats del nostre viatge vital cap a casa.
