Després de l’eternitat de dos dies i dues nits sense feeling, sembla que passats dos mesos els moixos s’avenen.
Quan un remuga paro l’orella per si algun esgarip o marrameu em ressona a emprenyament o cabreig i haig de córrer a posar-hi pau.
Són com nens, s’esbatussen i al cap d’un moment ja jeuen junts sense rancúnies, tot i que alguna imatge de sumo o lluita lliure pugui fer pensar el contrari.
En Quimet acaba imposant-se sempre, però no sé si perquè és el gran o el primer en arribar al pis i marca territori o només es fa valer davant nostre, ignorant en Ginger quan som fora de casa.
Postureig felí?