Vaig sortir de casa per esbargir-me i esperar notícies. Al matí el Jordi havia pujat; per feina jo m’havia quedat. Passava el dia i tot semblava accelerar-se. L’aigua sempre ajuda a relaxar-me. No vaig acostar-me a la platja a peu, em vaig passejar en bus per la ciutat fins a trobar l’aigua. No al mar sinó a muntanya.
Allunyat del soroll dels turistes vaig posar la ment en blanc mentre l’aigua anava fent. L’Adagio d’Albinoni va ser el clic que temia. En observar la Font vaig adonar-me que la veia ballar tan al cel com en la terra; pregària aquàtica. Alguna cosa em va fer gravar un particular minut de silenci.
L’ultima vegada que va baixar a Barcelona vam estar ben a prop d’on ara m’estava dret.
Poc després rebia la trucada del Jordi que em confirmava la intuïció.
El desenllaç, no per esperat, mai deixa de colpir.