AQUEST ANY TAMBÉ!

Malgrat el mes darrer mes en que semblava haver trepitjat merda, diumenge vaig córrer la Marató. La segona. Mentalitzat que no hi arribava en les millors condicions; enguany el cap ha hagut de treballar més que les cames.

Els 10 primers quilòmetres passen volant. I a Gran Via m’adono que aviat passaré per on el Jordi m’espera. Aquest any ja ha escrit alguna cosa al dors de la guia de l’acompanyant. El veig, llegeixo i somric per haver encertat el que hi posaria. A Rocafort primer xoc de mans i lleuger de camí a l’Eixample més monumental.

Arribant a la Sagrada Família recordo l’ampolla d’aigua que l’any passat no vaig aconseguir encistellar a la paperera de Rosselló/Sardenya. La paperera s’està sola a l’ombra, fa fresca i ningú pot sortir malparat si avui no l’encerto. Aquest cop, però, me la guardo fins a València.

M’apropo a Meridiana i altre cop penso en el Jordi. Escanejant entre participants i espectadors altre cop el full alçat. Segon xoc de mans i amunt cap a Fabra i Puig. Beure encara que no tinguis set. Passat l’arc de la Mitja a la Sagrera segueixo el ritme de l’any passat. Injecció de moral per a la segona meitat. De baixada al Clot tercer xoc de mans i entrada a Sant Martí.

Bac de Roda, Gran Via, Rambla Prim i Diagonal. Rectes perfectes que dibuixen l’horitzó més lluny del que voldries. Canvi d’ubicació dels avituallaments a Diagonal, però el quart xoc de mans a Pere IV està assegurat. De baixada al mateix punt també és ma mare qui hi para la mà. I de camí al Fòrum el quilòmetre 30 està guarnit amb publicitat de TV3 amb el títol d’un nou programa molt escaient: El Mur amb lletres ben grosses i un rètol on t’anima a superar-te.

Per a mi el Mur a Barcelona és ambivalent. Diagonal, Fòrum, Garcia, Faria, Av. Litoral i Vila Olímpica són les zones per on corro sempre, les conec i les tinc apamades. Amb tot són els punts més migrats de suport, on el vent del mar et pot bufetejar la cara i on les forces escassegen. Aquí va començar el cervell. Sóc tan a prop de casa, ja n’he fet tres quarts de la cursa, els genolls se’m queixen… i a Salvador Espriu m’obligo a caminar. Camino com si xutés pilotes imaginàries, per fer fora els mals pensaments.

Al següent semàfor torno a córrer. I el semàfor s’apropa més ràpid que si corregués. No penso trair-me, fóra el pitjor. Només els genolls cansats són l’únic senyal de cansament, ni set, ni gana, ni malestar, ni calor… Només genolls que han descansat en pla. Supero la línia de detenció dels vehicles i creu transversalment el pas de vianants. A punt de superar el semàfor ara sí que penso en el Jordi que m’espera a Wellington/Pujades i després a Via Laietana i el Paral·lel… i ma germana amb el cunyat davant de casa al quilòmetre 35 que és just girar a la dreta la plaça dels Voluntaris. No penso més i accelero. Supero el semàfor que també decideix posar-se verd. Ara sí que començo la Marató de debò.

El carrer Marina no puja tant com recordava i la Sagrada Família retallant-se al fons em confirma que m’endinso de nou dins la ciutat. Triple xoc de mans a Marina/Llull; ma germana, el cunyat i la Monika davant de casa animant. Camino l’imprescindible per no fotre’m per sobre el got d’isotònic i sant tornem-hi. Giro a Pujades i trobo el Jordi amb claca extra. 3 xocs de mans més amb ma cosina i el marit.

Enfilant Lluís Companys amb l’Arc de Triomf recordo les bones sensacions que vaig viure l’any passat en passar per sota seu i com fins a l’arribada tot era un continu de gent animant, com també aquest cop. A la Catedral al ritme de sardanes, l’animació musical més singular de totes les maratons que es fan i es desfan. A la Plaça de l’Àngel el Jordi com un clau torna a parar la mà. A Portal de la Pau li dic a en Colom que s’equivoca que la cursa deixa el mar i agafa el sentit contrari del que assenyala.

La Muralla de Pere III llueix el penó de Santa Madrona sobre el portal que du el seu nou avui que és la diada de la tercera patrona oblidada de la ciutat. Amb aquesta ràpida pregària trepitjo fort el Paral·lel que estrena reforma i asfalt. La font de plaça Espanya ens desafia ─petita─ a tots des dels capdamunt de l’avinguda. Es va engrandint a la mateixa velocitat que superava els cartells grocs del 40 i el 41.

La línia blava trenca a l’esquerra i com l’any passat m’hi encarrilo a sobre, posant–li el sobre no fos cas que la serp blava se m’escapés per uns metres. Com m’has fet gruar aquest any vaig pensar en estampar la sola de la vamba contra el 42 pintat al terra. Els darrers metres són indescriptibles. Cruixit, amb els genolls garratibats, el meu cos encara és capaç d’hidratar-me els ulls en superar la línia d’arribada.

Aquesta foto és la li envio per anunciar-li que per fi he arribat.

Ja no hi ha més xoc de mans, quatre aplaudiments per waxap són la primera felicitació que en rebo mentre em menjo un tros de plàtan. M’adono que ara tinc gana i que el Jordi ha preparat fideuà per dinar. Hidrats de carboni! Tan imprescindibles com el seu suport per aconseguir la primera de les dues maratons d’enguany.