Afamats de temps ens empassem les rajoles sense adonar-nos-en. Gambada a gambada. Panots de pòrtland cruspits com si fossin de xocolata.
Tan immòbils com invisibles, se’ns fan presents quan es mouen. Una ensopegada ens fa abaixar la mirada i observar qui ha gosat trencar la formació horitzontal. Amb l’ajut del temps es van alliberant de la seva incòmode paràlisi. Es manifesten trencant files. Obren esquerdes i dibuixen arestes a la vorera. Quan n’hi ha masses l’autoritat es veu obligada a posar-hi remei.
Opta primer per restes de fàbriques que és més econòmic tot entaforant pedaços. Apareixen nyaps d’una bellesa pètria. Geometries espontànies. Art urbà a càrrec públic que si tota pedra fa paret; tot panot farà vorada.
L’entropia, però, segueix el seu curs i és aleshores quan l’ajuntament diu prou. Afartat de les queixes dels vianants, treu l’artilleria al carrer i les passa a totes per la picota. Execució pública. Obres, reurbanització, un canvi del paisatge urbà que deixarà la vorera en perfecte estat de revista.
L’endemà mateix de la inauguració ─com a molt tard─ alguna llamborda ja ballarà queixosa i anirà estenent de nou l’ànim de revolta a les sofertes veïnes que encara accepten el lloc que se’ls haurà assignat.
