Un neguit de petit. Què amagaven els grans rere les paraules? Veia els grans xerrant i tot i no entendre res del que deien creia ─n’estava convençut─ que era molt més important que no pas anar a jugar a l’altra habitació com m’insistien. Deien coses que potser m’afectarien i em volien distret jugant amb cotxes o dibuixant?
El meu neguit de petit era que no sabia de què parlaria quan fos gran. Volia desxifrar la transcendència que hi havia rere tanta lletania, tanta frases lligada, malgrat a tot em sonés tot a remor de fons. Setmana rere setmana vaig anar entenent que sovint, per no dir sempre, giraven sobre el mateix. Soroll familiar; tant per parentiu com per repetitiu.
Parlar per dir sempre el mateix? Temes recurrents que mai s’esgoten. Converses d’ascensor amb cafè i pastes. Un cop dit, dit està, cal insistir-hi? Parlar per parlar? Trobar-nos per què cal; per què toca?
El meu neguit de petit l’he m’ha fet entendre la diferència entre parlar i comunicar. Només cal fer un cop d’ull al carrer quants ionquis del mòbil van enganxats al telèfon connectats a converses de vergonya aliena, prescindibles, absurdes i caduques. Per a què? Per aparentar, per fer-se notar, per simple por que el silenci els faci adonar de la futilitat de tots els pensaments que ens torben la ment?
Revisc fascinat el meu neguit de petit cada cop que no em cal obrir la boca ni emetre cap so per fer-me entendre. Sigui llegint una mirada, recordant una cita d’una lectura passada, atenent un moment d’inspiració o bé movent el cap al compàs de la música que soni dins o fora del meu cervell dret.