Després de jornades maratonianes repetint una i altra vegada els passos, comptant compassos, assajant l’entrada i la sortida de l’estadi… va arribar el dia.
25 anys d’aquell 25 de juliol. Va ser el millor regal de sant. Participar en la cerimònia d’inauguració dels Jocs.
Fer-ho bé, tots ens sabíem de memòria la coreografia, i això crec que no va deixar-me cap impacte d’aquell dia. Tinc més records dels assajos dins un estadi buit. Dels cinc minuts que vaig estar damunt la lona blava que cobria el tartan i la gespa només en recordo una cosa.
L’HOLA! i just després córrer escales amunt emergint del fossar d’entre el tartan i les grades. L’esprint per ser a lloc quan acabés la música i adonar-me que l’estadi no era buit feien bombar el cor al límit. Feia estona que era quiet, dempeus, esperant el moment de començar i el cos seguia pres d’una barreja d’orgull, responsabilitat, confiança, alegria que m’ofegava, em paralitzava i feia estar atent a tot el que se succeïa al meu voltant. Veure la gent que ara omplia aquells seients grisos… era com si volgués aturar el temps; i de fet ho he fet.
M’emociono cada cop que revisc aquest moment. Tota la resta ja es va veure per televisió.