Avui, 11 d’agost, fa 78 anys justos que la Auditoría de Guerra de Cataluña aprovava la sentència del procés sumaríssim que el franquisme va aplicar al meu avi matern feia una setmana a la presó de Lleida. Deien que el judici i la sentència s’ajustaven a dret.
Ser alcalde de barri de La Prenyanosa, a tocar de Cervera, durant la guerra els fou motiu suficient per engarjolar-lo.
Gràcies a la gran feina feta per l’Arxiu Nacional de Catalunya en aplicació de la Llei de Reparació Jurídica de les Víctimes del franquisme aprovada pel Parlament, he tingut accés als documents que en parlen. He pogut treure a la llum la història familiar que feia gairebé 8 dècades que es floria als soterranis del Gobierno Militar de Barcelona. Com encertadament vaig llegir-li a algú; els néts estem explicant als pares la guerra dels avis.
Les coses mig dites aleshores i mal recordades durant massa temps per fi esdevenen comprensibles.
L’arbitrarietat era el dret dels vencedors; valgui l’exemple de la mateixa sentència d’una justícia que, per lenta, encara patim ara. L’11 d’agost de 1939 l’imposaren 6 mesos d’arrest major malgrat haver-lo absolt. Al meu avi, però, no li van notificar la sentència fins el 4 de setembre de 1940. Sumant-hi els dos mesos anteriors reclòs a la Universitat de Cervera, són 9 mesos més de manca de llibertat del que dictava la seva justícia.
6 anys després, va morir malalt i lluny del poble, just en complir-se els 10 anys de l’esclat de la guerra, el moment en què la seva vida, com la de molts, va començar a anar-se’n a la merda.
Malgrat avui el judici ja sigui nul, encara no hem acabat la feina…
