La casa on visc n’ha vist de tots colors. La van alçar fa setanta-cinc anys, durant la República; amb bigues de fusta i maons dels de veritat, amb senzills esgrafiats que decoren la façana simètrica de modestos balcons amb barrots de ferro colat recargolats.
Una fanfàrria maleïda: Cànon de plors a dues veus i tres cops de fusta maltractada, cada un més fort que l’altre es precipiten pel forat de l’escala i m’anuncien l’obertura de la porta dels inferns de l’àtic. Cada dia, en sessió de matí i tarda, una cavalcada d’ostentosa sonoritat de peus, crits i plors que m’eriça la pell i m’aboca a l’espieta. I la veig, precedida per un marrec aprenent de pardal, que no camina sinó salta, mansa i mesella amb un parell de nenes, una de la mà i l’altra del coll que per més que ho intenten no assoleixen l’afonia que tan desitjo. I la miro i li envejo, no pas la canalla sinó el mocador que li cobreix el cap i les orelles… com pot una tela tan fina i tan rosada aïllar-la dels brams dels monstres?
Tempestats nocturnes de taules i cadires, retronen damunt meu sense excepció. Parets que aturen mobles en sec, com qui aparca d’oïda, martiritzen el seu sofert paviment que em fa llampegar els nervis. Dinosaures que la ciència creia extingits, els tinc jo fornicant damunt. Prou de cardar-me el son! De què els serveix tanta mudança si el pis és petit? No tenen apamats encara els pocs metres d’hipoteca que els haig de sofrir? Per a què volen tanta andròmina mòbil si no hi caben? Una bicicleta de muntanya li van dur els Reis al gros hereu? On l’han fotuda? Ja sabrà el petit dinosaure pedalar si es mou a batzegades enlloc de caminar?
Si a dalt em trona, a sota sento ploure. Xàfecs d’improperis, forts i ràpids… que tal com s’enceta, esllangueix. Plou masculinitat caduca i jubilada damunt una dona malalta. Per força deu sordejar. O potser també s’abilla amb un xador cristià per protegir les orelles de les envestides testosteròniques que voldrien minar-li la ment. Plou fort, sí, però no pedrega. La força s’escola per la boca i molts cops, amb un cop sec i dur de porta, la flaire d’havà indica que la nit serà serena. Pudenta, però tranquil•la…
Bona nit ―em dic―. I m’abraço compartint el llit exorcitzant núvols de tempesta. Invocant la Lluna, convidant el silenci a dormir, per tal que al meu petit pis sempre hi tingui el Sol per veí.