Accelero el pas en baixar de l’autobús. El cel s’ha enfosquit de sobte i les primeres gotellades buiden el carrer. Vull arribar al basar xinès abans que la pluja m’obligui a córrer per no quedar xop.
Arribo a lloc quan la pluja es referma. No recordo què buscava i em prenc el meu temps sentint com el ruixat s’estavella contra les claraboies del gran magatzem.
I de cop; el tro!
El temps s’atura un instant. Prenc consciència del terrabastall que ha caigut del cel. Els que som dins la botiga mirem a fora. Al carrer crits i corredisses dels que encara aguantaven a les terrasses fent el cafè de mig matí arrecerats sota els tendals.
Somric per l’escena que acabo de veure i com la resta de compradors em torno a immergir en la cerca del que no trobo. Però no puc, al costat dues dones xiuxiuegen amb veu compungida; C’est l’orage?, c’est l’orage… escolto que mig es pregunten mig afirmen. Al cap d’uns instants de silenci es tranquil·litzen amb un oui, oui l’orage per seguir rebuscat pel basar xinès quan fa una setmana del darrera atemptat a França.
Núvols de tempesta tronant al cel transformats en llampecs de pànic a les neurones dels veïns. La Grandeur trontolla si tenen la por tan inoculada en llurs ments.
Que jo sàpiga un tro mai ha matat a ningú
Cert, Pons.
Potser m’ha quedat un escrit massa críptic; però les cares d’esglai de les dues franceses després del tro (que va ser dels que espanten) que van confondre amb una explosió em va fer reflexionar molt sobre la por i com ens paralitza i condiciona.
I això va passar just una setmana després del 14 de juliol i l’atemptat de Niça.