Esmorzar de forquilla per acomiadar el 2015. Tradició iniciada l’any passat a la Boqueria que hem repetit enguany a Santa Caterina. Anem al mercat i ens embarrem ─de seure a la barra─ a tastar els platillos que serveixen en un dels seus bars.
No és pas per por de no arribar al sopar o al raïm, sinó justament perquè hi anem a comprar el què soparem. Una mena de cerimonial del primer dels darrers àpats de l’any. Esmorzem productes del mateix mercat, cuinats per gent del mercat, envoltats de l’ambient frenètic d’un mercat de Cap d’Any.
No m’he pogut estar de l’assortit de truites, jo que cada matí m’espasso un ou passat per aigua; avui me’ls he fotut deixatats i a la paella acompanyats d’albergínies i de carbassons. El pa amb tomàquet de rigor ─i d’escàndol de bo─ regat amb una copeta de negre del país.
Els cargols han vinguts després; no m’abellien ni callos ni fregits i me’ls he vist nedant en salseta i he dit veniu a mi. Res millor que unes bèsties lentes per corre ràpid la Cursa dels Nassos del vespre. Paradoxes de Sant Silvestre.
Esmorzar lleuger malgrat no ho sembli, que he endolcit amb un croissant final. A l’altra banda del passadís ens esperaven els crits de les peixateres. Amb el regust dels mol·luscs de terra a la boca hem badat per les parades comparant els preus dels mol·luscs marins del sopar.