Per Sant Jordi sempre he estat un actor anònim, un personatge més creant atmosfera al carrer, passejant, badant, gaudint de l’ambient, de la ciutat, de la vida al carrer… Triant roses i remenant llibres, el típic Sant Jordi de lector. Enguany, oh vanitat!, he viscut la meva primera Diada ¿puc dir; d’escriptor?
El Diari de Barcelona va demanar als 23 bloguistes que han entrevistat la recomanació d’un llibre per al seu especial de Sant Jordi. A canvi; ens han regalat aquesta rosa amb els nostres noms escrits. M’hi trobeu?
Aquest vespre, a més, a la sala Razzamatazz m’entreguen el guardó d’Escriptura Creativa dels Premis a la Creativitat del Club TR3SC. Jo en sóc el primer sorprès i tot això després que hagin emès una petita entrevista per Catalunya Ràdio. Moments de glòria i vanitat que m’han fet diferent, i menys anònim, aquest Sant Jordi. Ja tinc el meu primer relat premiat.
Potser algú m’hauria de xiuxiuejar allò que l’esclau i/o l’auriga deien a cau d’orella d’Emperadors i Campions Olímpics quan passant sota l’Arc de Triomf retornaven victoriosos a casa: Momento mori; “Recorda que ets mortal.”
Totes aquestes sensacions han permès aflorar de l’oblit d’altres 23 d’abril…
Cursant 5è d’EGB, a l’escola van organitzar uns Jocs Florals per celebrar la diada de Sant Jordi. Fent memòria me’n recordo que vaig guanyar el tercer premi amb un diàleg sobre l’amor. Tinc la imatge d’un foli gargotejat amb lletrotes sortides d’un bolígraf blau que havien traçat unes línies de tendència optimista. Els conceptes matemàtics de rectes i paral•leles no acabaven de quallar-me; jes veu que o ja era de lletres… En tinc també un record sonor; l’exclamació que la senyoreta Lolita ―la professora de castellà― va fer quan van dir el meu pseudònim: Vesubio. Aquells dies TVE donava Los Últimos días Pompeya i la imatge de força absoluta del volcà arrasant la Campània no va deixar-me indiferent.
Va ser aleshores que Sant Jordi va esdevenir una data especial al calendari? El llibre de cada any comprat a la paradeta de la llibreria del carrer Amílcar. Després van venir les caminades des de la Zona Universitària, Diagonal avall olorant el perfum de tarongina davant de La Caixa, comparant les diferents cel•lofanes que embolcallaven les mil i un roses a cada paradeta. A la Rambla de Catalunya, la calor em feia suar la mà on aguantava la carpeta de la facultat mentre veia voleiar les senyeres al capdamunt dels autobusos. Arribat a la Plaça de Catalunya la cara dels turistes dalt del bus turístic no tenien preu. Em deixava engolir per La Rambla, més i més llibres i desassossec a l’adonar-me mai els podria llegir tots… girant Ferran a mà esquerra enfilava fins a Sant Jaume on comprava la rosa per ma mare. Records d’un Sant Jordi de lector, badant per tot; errant…
Qui sap si he iniciat un camí que em durà lluny… Sense voler-ho, sense saber-ho…
Memento Mori; Met dixit.