Pompeia i el seu botxí sempre m’han fascinat.
Un estiu de mitjans dels 80, TVE va emetre a la sobretaula la minisèrie de la BBC The last days of Pompeii. Va impactar-me la recreació del món romà més que no pas la de la destrucció posterior, que és el que de fet havia estat esperant des del primer capítol.
Venint d’Herculà, Pompeia va revelar-se’m enorme. Impacta l’extensió, sobretot sabent que queden encara zones de l’antiga ciutat pendents d’excavar. Costa fer-se’n la idea; una ciutat de vint mil persones ─com ara Roses─ escombrada del món en un obrir i tancar d’ulls.
Disset anys abans un terratrèmol ja va avisar la ciutat que alguna cosa es movia al subsòl. El pompeians no van saber interpretar els senyals que la Natura els oferia i van dedicar-se a refer la ciutat. El Vesuvi va arrasar temples propers al fòrum que encara estaven en reconstrucció.
Pompeia de Robert Harris és una novel·la que vaig devorar com cap. Narra les passes d’un jove aquari, el funcionari de l’aigua, enviat per Roma per esbrinar l’origen dels problemes d’abastiment d’aigua que sobtadament afectaven totes les ciutats properes al Vesuvi. Amb la visita a les enormes termes, a cada font que esquitxen moltes cantonades recordava fragments del llibre. Malauradament el Castellum Aquae ─el dipòsit on l’aqüeducte abocava l’aigua per ser distribuïda per tota les ciutat─ on hi passa un fet rellevant de la història, estava en restauració.
Dos mil anys després les fonts avui segueixen rajant per reanimar els turistes atònits per les dimensions de les ruïnes. Pompeia ciutat d’aigua arrasada pel foc.
A les entranyes de l’Etna els romans hi van ubicar la llar de Vulcà, Déu del foc, els metalls i la forja. Anomenaren l’Stromboli el Far de la Mediterrània; per il·luminar la nit al mig del mar amb les seves foguerades. Fins l’any 79 no van saber que el mont Vesuvi era també una muntanya de foc. De fet, en Llatí la paraula volcà no existia. Pompeia a més va passar als annals de la història també va enriquir el vocabulari de Roma.
Aquell gener el Vesuvi va oferir una performace soft del seu poder. Núvols de coto fluix en comptes d’explosions piroclàstiques damunt del seu cràter.
El poder efímer dels pompeians es fa evident a la Vil·la dels Misteris i en alguns dels atris i peristils. Com a Herculà, fa l’efecte que en qualsevol moment el pater familias et sortiràs al pas preguntant-te què hi fas a casa seva.
S’han pogut reproduir fidelment diversos jardins per les restes vegetals trobades. Literalment les plantes han renascut de les cendres.
Els morts són els únics que han sobreviscut Pompeia. Els monuments funeraris que flanquegen totes les vies d’accés a la ciutat van ser alçats per a què se’ls recordés. Els epitafis i les oracions esculpides a la pedra, les estàtues i els bustos guarden el record etern dels qui van tenir la sort de morir abans que l’apocalipsi s’abatés sobre la seva ciutat.
Minúsculs els meus 40 anys i un dia enmig de tanta història interrompuda. Pompeia és un viatge al passat que t’interroga sobre el teu futur.
