La segona etapa maratoniana de celebració dels 40 anys va tenir Madrid com escenari. Divendres al matí, al viatge en tren vaig posar a provar l’aplicació amb què corro. Creia que col·lapsaria, però no. 79 Km en 19 minuts. A 14 segons el quilòmetre; això sí que és córrer!
El trajecte en metro fins a IFEMA va ser una practicant anglès amb una californiana resident a Frankfurt que també anava a recollir el dorsal. Tot bastant surrealista; tant com la foto que vam fer-nos a la fira del corredor.
La resta del dia vam redescobrir Madrid després de 8 anys de no posar-hi els peus. La línia verda per tot el centre em recordava la cita de diumenge.
L’endemà dissabte era Sant Jordi. La primera vegada que el vivíem fora del país. Vam celebrar-lo a Blanquerna. Copa de cava només entrar-hi i a remenar llibres amb música en directe i roses. Madrid vivia un ensopit día del libro però a diverses llibreries també hi tenien roses.
Diumenge vaig despertar-me abans que sonés el despertador. Dutxa i esmorzar a quarts de set. A l’habitació el dorsal m’esperava entre el llibre i la rosa. Ullada des del balcó de l’hotel. Dia clar, fresc i poc trànsit a la Gran Vía. Cap a Cibeles falta gent!
Tots i tothom ens fèiem fotos amb la deessa; deu ser dels pocs dies que pots apropar-t’hi sense por a ser atropellat. Després a buscar el calaix de sortida al paseo del Prado. Un helicòpter de l’exèrcit deixa anar tres paracaigudistes que fan diana al costat de la Cibeles. El darrer ho fa desplegant una mega bandera espanyola. No sabia que fos una marató constitucionalista. Quedo sobtat de la quantitat de soldats i legionaris que corren. Abans de sortir de l’hotel ja havia reconvertit en constitucional el meu buf de l’estelada. L’estel doblegat endins vaig córrer per Madrid amb una simple senyera.
I sortim. Les comparacions són odioses, però l’arrancada va ser fluixa, un tret de l’alcaldessa i fora. Ni confeti, ni música especial per la sortida. A córrer tots els calaixos de cop. Ànims a tots per part de l’speaker però musicalment morta; i això que es promociona amb el rock per bandera.
Saludo la Cibeles al costat de l’arc de sortida esperant retrobar-la més tard. La Castellana sense trànsit és un luxe i em situo ben al mig per gaudir-la durant els 7 quilòmetres amples de pujada. Poca gent, massa d’hora i una avinguda molt ampla. Davant meu desfilen Colón, Nuevos Ministerios, Torre Picasso, el Bernabéu i a la plaza de Castilla m’adono que els avituallaments seran problemàtics. Massa curts per la gent que som. Em sorprèn que sigui aigua embotellada directament del Canal de Isabel II, com si aquí Agbar envasés l’aigua de l’aixeta. Sort que a Madrid l’aigua és bona.
Culmino la Castellana davant del Manhattan madrileño i gir per retornar al centre. Havia estudiat el recorregut, estava mentalitzat que no era gens pla; primer amunt, després avall per creuar el riu i de nou amunt fins el Retiro, però no estava preparat pel trencacames urbà que m’esperava. La Meseta és plana lleugerament inclinada cap a l’Atlàntic em van ensenyar-me fa anys a l’escola. Fals! A Madrid o tot puja o tot baixa. Ara tocava baixada, i de quina manera. Bravo Murillo em xuclava avall i la feina era no deixar-me endur pels que feien la mitja i tenien menys quilòmetres per davant i més forts anaven.
Anava llegint el nom de les boques de metro per on passava fins arribar a la de Cuatro Caminos, primer punt de trobada amb el Jordi. Abans de saber si estava a dreta o esquerra vaig haver d’esquivar un palier abandonat ja buit d’ampolles d’aigua del començament d’un avituallament del quilòmetre 10. Quin drama. Curt altre cop. Fer carrera de 10k, Mitja i Marató amb traçats diferents el mateix dia et fa dividir recursos i no s’arriba a tot. Malgrat tot bec i la intuïció no em falla. Primer xoc de mans. Ens veiem a Canal!
Per deformació professional em distrec llegint les indicacions viàries dels carrers. I em fa gràcia llegir a Madrid plaza de la Indepencia, on hi ha la Puerta de Alcalá, al següent carrer llegeixo plaza de Cataluña, però assenyalant direcció contrària a la de la Independencia. Ja té nassos la cosa. Durant diversos carrers les indicacions per arribar a ambdues places són antagòniques. Llegeixo també plaza de la República Argentina, paseo de La Habana propers a la plaza de Cataluña; deu ser el barri de les excolònies penso i ric just passant per davant de l’ambaixada dels Estats Units.
Ens separem els que fem la marató i els que fan la mitja. Aplaudiments dels corredors entre el que segueixen Serrano avall i els que trenquem cap a Eduardo Dato. A partir d’aquí més ondulacions, carrers amples i un nou avituallament francament millorable i a Canal el Jordi torna a xocar-me la mà.
El carrer San Bernardo arrenca amb un fort pendent que es suavitza alhora que s’estreny. I aleshores sí que noto que corro per Madrid. Un continu de gent fins que desemboco a la Gran Vía, no m’adono que ara torno a pujar, estic corrent pel que considero el carrer més imponent de Madrid. Callao és un no parar de crits d’ànim i Preciados baixa i em xucla avall com un imant fins a la Puerta del Sol ple com un ou. La calle Mayor fins al Palacio Real gent a banda i banda.
La injecció de moral i energia ha arribat massa aviat, entre el 19 i el 20 abans de la mitja, quan el més dur encara no ha arribat. A Barcelona aquest tram d’energia vital te’l trobes entre Urquinaona i la Catedral del 37 al 38. Toca reservar, fer el primer gel i encarar Ferraz que fot una pujada sobtada abans de llençar-te de cap al riu. Unes motos de la urbana volent-nos avançar empastifen l’aire de fum i un parell que corren rere meu comenten que la Carmena hauria de comprar motos elèctriques. Hi estic d’acord a totes les curses, l’organització i premsa sempre haurien d’anar amb vehicles elèctrics.
Què llarga es fa l’avenida de Valladolid amb el sol de cara. La cúpula de l’Almudena treu el nas i de tant mirar-la l’acabo trobant maca. La Puerta de San Vicente em rep amb cridòria. El Jordi no s’ha embolicat amb el metro i a Príncipe Pío és a punt per animar-me. Just després creu el Manzanares i ja sóc a la Casa de Campo. Entrada triunfal amb un altre avituallament caòtic, gent corrent enrere perquè no troba aigua i gent, com jo, recollint del terra gels que els soferts voluntaris no encerten a repartir en mà. No os paréis por favor cridava un voluntari que repartía els gels, si no me paro solo recojo lo que se te cae de las manos penso.
La Casa de Campo passa millor del que em temia, ombra, relativament plana fins just a la sortida on hi ha el metro de Lago, l’avituallament i és just abans d’una pujada curta però letal. Gairebé tothom camina amb bevent les ampolles. Detecto el Jordi, nou xoc de mans i ens citem a Atocha. Ell agafa el metro i jo sé que em tocarà esquivar el mur.
Creu de nou el riu a l’alçada del Calderón fent eslàlom com tothom per no trepitjar les pells de plàtan escampades per la calçada i poder agafar l’aigua sense relliscar. Un parell de nois em criden som-hi! els responc amb un somriure han detectat la samarreta de la marató de Barcelona i el buf constitucional.
Afronto Segovia amb il·lusió sabent que a Madrid el mur és una pujada constant gairebé fins a l’arribada. El paseo Imperial, però sobretot el binomi paseo de las Acacias i ronda de Atocha són el Paral·lel de Madrid. Llarg, costa amunt i sense ombra. L’espectacular edifici del Ministeri d’Agricultura al capdamunt del carrer no sembla que s’apropi per més passes que faci. Un home amb un megàfon trenca l’uniformitat musical dels estands amb música rock de l’organització que hi ha cada dos per tres. M’aniria més una batucada per marcar el ritme, però no n’he vist i sentida cap.
Finalment Atocha, massa gent, tot i el cansament vaig escanejant les cares a banda i banda fins que al començament del paseo del Prado un braç es mou, una mà saluda i la cara del Jordi somrient. Va que ja ho tens crida i em dic que sí. Xoc de mans, la propera vegada que ens veurem serà al Retiro amb la medalla al coll.
Torno a passar per davant de la Cibeles, ara quilòmetre 38 tot i a Colón i serpentejo pel barri de Salamanca. Velázquez amunt i Príncipe de Vergara avall. Cal fer tanta volta si el Retiro el teníem a tocar em pregunto estúpidament. Em passa el mateix que a Budapest, no tinc referències pels dos últims quilòmetres, acostumat al Paral·lel amb la font de plaça Espanya al final per fixar l’objectiu, això de trencar carrers sense saber on vaig m’emprenya i em cansa més del que vull admetre.
El darrer gir és Alcalá, ara sí que veig una muntanya d’arbres a l’esquerra, a sobre fa baixada i trenco cap a dins del parc. Recta, recta i més recta, arcs publicitaris però el final no el veig, com en bona part del recorregut no sé veure els punts quilomètrics. Corro per inèrcia i perquè quan abans arribi abans podré aturar-me. I arribo, i acabo. Els genolls i les cames no em fan mal, se’m queixa la pell de la cara del Sol i la calor. Medalla, aigua, plàtans i satisfacció.
Dura, duríssima la marató de Madrid, però ja tinc la meitat del repte d’enguany a la butxaca o més ben dit; penjat del coll.
PD: L’endemà esperant el tren de tornada vaig fullejar la premsa de la capital per veure què en deien de la marató. Se’ns dubte La Razón va publicar una foto amb intencionalitat política. Ja se sap aquesta gent de Podemos són una colla de violents. xD!
