Fent una marató per dècada viscuda. Aquest és el meu regal particular i el repte personal d’aquest any en què en faig 40. Amb la Marató de Barcelona donava el tret de sortida a la celebració. Lluint la samarreta del meu bateig maratonià internacional corrent per les ribes del Danubi vaig afegir-me a la munió de corredors.
La Caballé allargant la aaaaaa de Barcelonaaaaaaaa just abans de passar sota el cronòmetre. El confeti, lila com el meu dorsal, voleiant-me per sobre al ritme de la música. Un dels papers decideix caure al terra abans que els altres. No em puc estar d’agafar-lo i posar-me’l a la butxaca del darrere dels pantalons. Amulet de paper.
El traçat me’l sé de cor, no compto quilòmetres, anomeno carrers. Sants, Numància i passat el primer avituallament com sempre maratonians fent-se selfies davant del Camp Nou. Sense ni adonar-me em trobo al baixant Diagonal. Vaig massa ràpid em repeteixo, però el cos em diu que anem bé. Temo el Front Marítim on l’any passat vaig patir i caminar una estona per refer-me de la trompada amb el mur.
A Tarragona veig onejar enmig de la gentada les banderoles de les llebres de 4 hores. Torno a pensar si no vaig massa ràpid, però el cos insisteix en dir-me que se sent còmode. L’any passat la vaig córrer quinze dies després d’haver passat la grip i vaig arribar en 4h16’. L’objectiu és acabar-la; el desig baixar de les quatre hores.
A Gran Via amb Rocafort com sempre el primer xoc de mans amb el Jordi. Jo porto més d’una hora en dansa i ell ha pogut acomiadar-me a la sortida i fer un bon esmorzar per seguir-me la petja per tota la ciutat. Diumenge estava de guàrdia i en qualsevol moment podia abandonar la seva particular marató de “supporter”; de moment hi era.
A Passeig de Gràcia a Aragó xoco la mà amb el lama del Tibet; energia divina. En canvi passo per la Sagrada Família gairebé ignorant-la, quan vull alça el cap per veure com van les obres em trobo girant per València. Massa ràpid em torno a dir però no abaixo el ritme.
El Jordi a l’inici de la Meridiana torna a esperar-me. Pujant em creuo amb el grup que segueix l’estela de les llebres de 3:45 i m’adono que les de 4h encara no m’han atrapat. Vaig tirant em sorprenc del fresc que passo sota l’arc de la Mitja Marató, em creuo amb les llebres de 4:30 que em creia més a prop. Al gir de València la gentada no em deixa veure el Jordi. L’he passat? Ha hagut de marxar? Justa abans de l’avituallament xoquem la mà, on sempre quedem no s’hi cabia.
Em prenc el primer gel, l’any passat ja caminava en aquest punt, i aguanto només amb aigua. Bac de Roda, Gran Via, Prim i enfilo Diagonal. Menys feixuga que altres cops retrobo el Jordi amb ma mare, doble xoc de mans i m’assabento que també m’esperen més a munt. Amb les fotos de rigor xoco mans amb ma germana i el cunyat, trenco a Llacuna i de baixada altre cop fotos i xoc de mans amb la Núria, l’Enric i després amb el Jordi i ma mare. Després el mur…
Doncs no. Bevent només aigua i un segon gel entro al Front Marítim i em noto lleuger, amb els genolls una mica castigats, però vaig fent, a ritme. El mur és una opinió resa una pancarta, o un estat d’ànim penso jo. Trepitjo amb ràbia i alegria la ratlla del 34. No he caminat encara menys ho penso fer ara. L’any passat aquí vaig patir el sotrac, i veig els molts que ara caminen. Em reconec en llurs cares de patiment. Marina s’obre davant meu; somric a les càmeres que graven el meu pas pel 35. Diuen que si passes aquest punt gairebé segur que acabes la marató. El Jordi però no hi és. Per la guàrdia o per què vaig massa ràpid? No hi penso, només penso en acabar-la. I tant si l’acabo em crido per sota l’Arc Triomf, i tant que l’acabo i amb les 4h encara darrere!
La Ronda Sant Pere s’estreny per la gentada: Vull lloc per córrer ample però potser millor aquest escanyament humà tipus Tourmalet on sents la cridòria de la gentada a cau d’orella; així m’obliguen a reservar-me.
A Plaça Catalunya baixo xocant mans sense parar per la banda dreta. Entro a Portal de l’Àngel com si tingués ales i passo per la Catedral tampoc sense ni mirar-me-la. A Via Laietana esgoto l’ampolla de l’avituallament i a la Plaça de l’Àngel retrobo el Jordi que em diu que li va just arribar als punts acordats i que ja ens veurem a Espanya.
I al 39 el noto, el veig a venir. Aquell malestar, l’avís per a navegats. El mur enguany l’he posposat 5 quilòmetres més, però en tornar a apropar-me al mar es vol manifestar. A 3 per l’arribada busco quelcom per evadir-me. Veig Colom dalt de la columna assenyalant el mar i jo sabent que haig d’anar cap a la muntanya li dic que no em distregui del meu objectiu. Les palmeres del passeig no són de martiri seran de victòria. I corro per deixar el senyor del mall enrere i que remunti amb mi el Paral·lel si pot. Supero el 40 davant les Tres Xemenies i fixo els ulls a la font d’en Jujol del capdamunt de l’avinguda.
Quan la tinc davant dels nassos, m’adono que el Paral·lel ha estat una mena de passeig, tan ample que és i que estret el converteix la gent. Una mena d’olla a pressió que t’impulsa, dopatge auditiu que t’empeny a Montjuïc. La part final de l’avinguda les domina la columnata de la Fira. Són columnes que fan bonic perquè només sostenen l’aire sobre seu. Aquella hora el sol en projectava les ombres a l’asfalt dibuixant un immensa teclat al terra que jo anava devorant a gambades. Anava tan ràpid que ja em veia al mes de novembre a Atenes, la que serà la quarta marató d’aquest any. Delirant d’eufòria ja em veia corrent sota l’Acròpolis.
El temps també s’havia accelerat. El gran rellotge de l’hotel indicava gairebé mitja hora per a la una. Entrava a plaça Espanya molt abans del que em pensava. I altre cop penso en les llebres de 4h que no m’ha atrapat ni superat. Baixo de 4, baixo de 4???
Com a cada marató a casa; encarrilo els peus sobre la línia blava per fer la corba de la plaça. Supero el maquíssim 42 de les torres venecianes i entro pel bell mig de l’avinguda. Esprinto els darrers cent noranta-cinc metres de la marató fitant el cronòmetre i restant els 21 minuts que marcava quan he començat a córrer. Baixo de 4h!?
Doncs sembla ser que sí. L’aplicació del mòbil diu que sí, però no m’ho vull creure. Foto? Sí sí, fotos a un parell de noies que posen cansadament victorioses i que em tornen el favor fotogràfic. Gaudeixo del paisatge humà i de la meva sorprenent integritat física. Dels paperets de colors escampats arreu i del meu amulet de paper que encara duc als pantalons.
Em pengen la medalla sota un dels ponts que creua l’avinguda que fa d’arc de triomf improvisat. Immortalitzo el moment, aquest any vull fer tres cops més aquesta foto.
El Palau Nacional de Montjuïc ha presidit l’escena, si tot va bé per Sant Jordi ho farà la deessa Cibeles a Madrid, l’Ajuntament d’Oslo al setembre i al novembre; l’Acròpolis d’Atenes.
