Ja des del primer dia en què vaig començar a conduir el tramvia vaig ser conscient del magnetisme que aquest exerceix en les criatures que se’l queden mirant embadalits, a fora des del carrer, o observant-te rere el vidre de la cabina quan són dins. Tinc un munt d’anècdotes sobre nens (i llurs pares); per llogar-hi cadires… Em confesso públicament: No m’agraden els nens! I l’altre dia en vaig fotre fora un…
Dissabte a mig matí, pels volts de les deu, vaig arribar a la parada de Ciutadella|Vila Olímpica. Mentre feia el canvi de cabina per l’andana per tal que em donés una mica l’aire i aprofitar el sol després d’una setmana de pluja, un home de mitjana edat que estava dins del tramvia s’abraona contra el vidre i li fot un parell de cops. M’espanto, però no gaire i penso que és el típic que no sap obrir les portes i creu que estavellant-se contra la finestra podrà sortir del tramvia… ara estic canviant de tema, perquè això de picar els vidres ho fa sobretot la gent gran, i ja he dit que aquest home era de mitjana edat.
Respiro fondo i obro la porta més propera a l’home. Se m’acosta i si fa no fa s’esdevé el següent diàleg:
―Mire, ese chico es autista y se pone muy nervioso y no quiero montar un espectáculo, pero debería ayudarme a sacarlo fuera antes de que empieze a pegar a nadie…
Em miro l’home que du una esgarrapada, sota l’ull esquerra, prop del nas. I penso que ja no podré llegir tranquil•lament la darrera pàgina per acabar el capítol… I li pregunto mirant-me un noi d’uns 13,14? anys.
―¿Pero usted conoce al chico este?
―¡Coño, que es mi hijo!
XOF! Cagadeta pastoret; sort que duia les ulleres de sol posades perquè la meva cara deuria ser un poema… Ara que ben mirat, que un sigui pare no vol dir que conegui els seus fills, pel que la pregunta tampoc estava tan mal formulada, oi?
L’home comença a ensenyar-me la targeta rosa del noi, la seva d’acompanyant… I li dic que sí, que me’l crec. Ens acostem al noi que assegut al costat de la finestra ens mira amb una cara que no sabria qualificar, ens mira fixament, això sí. Quan l’home l’agafa pel braç per tal de treure’l del tramvia el noi es fot a xisclar com si l’escorxessin. Per més inri mentre em fotia de peus a la galleda amb el pare del noi un grup de guiris van entrar al tramvia i van asseure’s just al costat del noi. I mira que hi havia lloc per seure, doncs no, ells allà mirant l’escena… Tots juntets… Surrealista.
Què faig? Li dic que si vol truco als inspectors per tal que l’ajudin a treure’l… em feia pànic que el noi comencés a ventar-nos hòsties a tort i a dret…
―Los inspectores ya nos han visto cuando veníamos que nos han pedido el billete y no podemos estarnos el día dando vueltas aquí dentro.
―Déjeme dejar las cosas (bossa i llibre) en la cabina.
Em fixo que em queden dos minuts per sortir. M’acomiado de la lectura fins a la següent terminal i em disposo a evitar un “espectáculo” com m’havia advertit el pare… el públic estranger estava expectant al costat del noi… Poca feina, cony!
―Venga, que esta es la última para, hay que bajarse. ―dic jo, l’amic dels nens, amb el meu castellà polac.
―Venga (no recordo el nom del noi quan va adreçar-se-li el pare) que este hombre tiene que salir ya.
L’engrapa pel mateix braç, i crits i plors. L’home el deixa estar. Jo obro la porta bloquejant-la amb l’alarma. El pare surt i s’amaga rere la parada però el noi no surt. Em giro, el noi em mira fixament, callat; el típic silenci abans de la tempesta, penso… Només falta un minut per marxar: Pit i collons y que empieze el espectáculo…
El pare torna a entrar, em poso al seu costat. El tronar a agafar, ara més fort i l’estira. Xiscles i plors. NOOOOOOOO! És l’únic que li entenc. El noi intenta desfer-se del pare… El guiri del costat s’aparta (al•leluia!) i no em pregunteu com m’ho vaig fer, però vaig aprofitar el braç que quedava lliure i anava etzibant cleques a l’aire per agafar-li la mà i estirar-lo jo també.
No sé si va notar el meu poc afecte ales criatures, si vaig posar una cara de circumstàncies, si imposo vestit amb americana i corbata, o que feia un parell de dies que no m’havia afaitat… però de cop el nen calla. S’alça i l’encaminem cap a la porta sense oposar resistència.
―Venga, otro día vuelves y das otra vuelta― li dic per no traumatitzar-lo, si és que això el pot traumatitzar…
―¡No habrá otro día!― em talla el pare mentre marxen cap a l’avinguda Icària.
XOF, XOF!
Satisfet per haver ajudat l’home però amb un regust amarg pel noi tanco les portes i me’n vaig cap a al cabina i acabo sortint puntual de la capçalera.
Els guiris, que deurien flipar en colors amb el mètode expeditiu que vaig emprar, van validar tots… no fos cas.