Ens passem la vida preocupats pel futur. Estudiem, estalviem, fem un pla de pensions, fem esport, ens cuidem, contractem assegurances de vida pel dia de demà… Cada dia la vida ens dóna una experiència nova i sempre pensem que a l’aprendre-la ens serà útil per aquell dia indeterminat que va ser imprès asèpticament en un full de calendari sense adonar-nos, sense donar-li la importància que la vida, el futur, la coincidència, la casualitat, el destí, la fatalitat… ha volgut (o ja va voler?) que fos el nostre dia de demà. A vegades, però, el nostre dia no arriba mai.
El passat dilluns, 6 d’abril de 2009, em desvetllo. M’aixeco, miro l’hora; 3:35, i no puc tornar-me a dormir. No sé si anomenar-lo insomni, perquè m’estic adonant que amb unes cinc hores de son ja en tinc prou per encarar el dia. Però hi ha quelcom que no em deixa tranquil; tinc una mena de premonició… Entro a internet per consultar el correu i escriure alguna cosa… però primer miro les notícies: Última Hora: Terratrèmol a Itàlia, dues morts confirmades. Hora del sisme, 3:35h.
A mesura que passen les hores la magnitud de la tragèdia es va fent més gran. La xifra de morts va augmentant i el que normalment són escenes de països llunyans; Pakistan, Panamà, Indonèsia… es reprodueix ara a menys de dues hores d’avió de casa. Removent el segon cafè amb llet del matí abans de dutxar-me i anar a la feina decideixo no maleir avui el meu insomni. Avui m’ha permès veure sortir el sol.
Avui, dijous 9 d’abril de 2009, m’he tornat a llevar de matinada. Just després d’aixecar-me sense fer soroll per no despertar qui dorm plàcidament al meu costat, he mirat el rellotge, les 3:35. Mentre em posava a les fosques el mitjons que ahir em vaig treure per dormir, el pensament m’ha anat a L’Aquila i he recordat aquell home que van treure empolsegat de sota el que quedava de casa seva només en calçotets i que plorava abraçat a un bomber. Per ell, per la seva dignitat violada, m’he tret els mitjons i me’ls he posat del dret.
Hi ha gairebé 300 persones per a qui el dia de demà arribarà mai. Per a la resta ja ha arribat, però els plans somniats durant tant de temps van esfondrar-se en pocs segons. Què fer, ara? Reconstruir o enderrocar? Quedar-se o marxar? I si no en tinguessin prou amb què fer amb llurs vides han de patir, a més de les constants rèpliques, la inoportuna incontinència verbal del seu Primer Ministre amb què ell mateix es desqualifica.
Mentre penjo aquest escrit al blog em pregunto perquè m’obsessiona tant el futur, si potser no l’arribaré a conèixer mai. Dono per segur el terra que trepitjo i ara m’adono que aquest raonament ja no té tants fonaments. Potser se m’imposa l’instint de supervivència que no deixa que m’aturi a pensar-hi gaire… Tant de bo el meu dia de demà no sigui mai començar de zero, però per si de cas, crec que el millor és acarar cada matí com si ho fos; no pas el darrer el de la meva vida, sinó el primer.
És un quart de sis del matí; Fregar els plats del sopar, preparar el sofregit de l’arròs per dinar, dutxar-me, fer-me l’entrepà, traccionar Diagonal amunt i avall portant turistes de vacances dels hotels del Fòrum cap a Glòries, gaudir de l’arròs del dijous, llegir una estona i anar al Nacional a veure L’Inpector.
Demà? En principi serà divendres… on verra; a Itàlia la terra ha tornat a queixar-se fa un parell d’hores.