Avui ha estat un dia de vent que ens ha regalat una atmosfera neta amb el cel ras d’un blau perfecte per a fer fotografies. Dies com aquests em carreguen d’electricitat estàtica i ho he comprovat aquest migdia descarregant-la sense voler quan a la feina tancava amb clau la meva taquilla. El pany i jo hem dialogat sense paraules, ens ho hem dit tots sense dir res i ens quedat tan amples…
Menteixo; jo he dit: cony!
I és curiós que estigués carregat d’energia, perquè porto uns dies que sóc incapaç de treure res profitós de la meva ment. Crec que està embussada, bull però no puc treure’n res en clar… No estic pas estressat; simplement vaig fent… Stand-by.
Hi ha qui en aquest estat necessita recarregar piles… Jo tinc un interruptor al clatell que m’apaga i em fa un reset general. Catatònic. Al cap de poc, sant tornem-hi que no ha estat res…
Però aquesta tarda no he volgut que em resetegessin, necessitava reiniciar el meu sistema cognitiu de nou i he preferit desendollar-me (això tan místic i poètic, i que tan m’agrada, com és l’estar en comunió amb la natura). M’he apropa’t al mar…
L’aigua, com el foc, em desconnecten. M’embadaleix la remor del xoc d’onades. Jo només me la mirava. I la Mediterrània ja em llegia el pensament, me’l buidava i me’l retornava en cada anar i venir de les ones fent-me la diàlisi mental, purgant-me les idees, desembussant les neurones…
Després de balandrejar-me la ment hipnotitzat pel trencant incessant de les ones, n’arriba una que és la darrera, la que m’escup a la platja i em deixa com un nàufrag i m’endolla de nou a la realitat. La teràpia s’ha acabat, la diàlisi m’ha deixat nou. I la ment s’ha recarregat…
Onades efímeres de vent…; això no sé on ho vaig llegir però m’ho vaig apuntar perquè m’agradava i ara ho vomito i encara m’agrada més! I ha estat observant el joc que va creant i destruint l’escuma que m’he preguntat si Posseidó era amant de la cervesa?