Als molts comerços del Poblenou és fàcil trobar-se amb una fotografia en blanc i negre ―on s’hi veu una munió de gent en una avinguda amb quatre arbres escarransits sense fulles i algun bloc de pisos aïllat al fons― acompanyada d’una pregunta on es demana als veïns que s’hi reconeguin que contactin amb l’Associació de Veïns del Poblenou. I és que d’aquella fotografia ara en fa just deu anys.
El febrer del 1998 la Diagonal, traçada feia 140 anys per Ildefons Cerdà sobre un plànol, es materialitzava per fi sobre el pla de Barcelona.
Deu anys després, el Pla d’Eixample de la capital catalana arriba al segle i mig de la seva concepció. Tot i haver estat desvirtuat al llarg de tot aquest temps, és innegable la vigència del seu traçat i que demostra la visió de futur de l’enginyer osonenc.
Molts barcelonins creuen que el pla es cenyeix només als límits de l’actual districte de l’Eixample, però el cert és que Cerdà va transcendir el límit administratiu de la Barcelona de l’època (1859). Ja intuïa que la resta de municipis del pla acabarien engolits per la gran ciutat que havia projectat i així fou com Gràcia, Santa Maria de Sants i Sant Martí de Provençals van veure com la trama ortogonal i octogonal barcelonina va anar colonitzant els seus conreus.
Moltes ciutats, Barcelona també, van esgotar les possibilitats de reformes internes abans de decidir-se per l’enderroc de les antigues muralles i projectar una ampliació urbana, un eixamplament amb un traçat racional ―contraposat a les estretors d’herència medieval― amb carrers més amples i saludables on el sol il•luminés les noves residències de la burgesia que augmentava el seu poder i influència a la mateixa velocitat amb què s’alçaven les xemeneies contaminant l’aire de progrés.
Tot i els contratemps politics que patí l’aprovació i l’execució del seu projecte ―l’acèrrima oposició de propietaris i promotors per la baixa edificabilitat prevista i el malbaratament de l’espai en fer carrers tan amples i amb massa àrees verdes que van acabar corrompent els seu ideal de ruralitzar la ciutat; i la campanya en contra de la monotonia del seu traçat quadriculat― es pot dir 150 anys després que fou tot un encert. Un altre dia ja parlaré de les característiques i curiositats de l’Eixample barceloní.
Ara deixeu-me que em posi metafísic:
Hi ha qui defensa que en Cerdà no va projectar un eixamplament de Barcelona, sinó que havia creat una ciutat nova; deixant en segon pla la ciutat medieval. Va preveure un nou centre urbà per a la nova gran ciutat que tenia al cap. La Plaça de Sant Jaume, centre del poder polític i social de Barcelona des de l’època romana, és l’antic Fòrum romà, on Cardo i el Decumanus es trobaven, hauria de convertir-se en una plaça més de la ciutat antiga. El Poder s’hauria de traslladar al nou centre urbà: A la gran plaça on s’encreuarien la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via; els tres nous “carrers majors”. L’Ajuntament, conjuntament amb la Diputació, s’alçarien en aquell nou Fòrum que comptaria a més amb un gran mercat, la nova estació ferroviària central i un seguit d’equipaments culturals: La Plaça de les Glòries Catalanes.
Amén!
150 anys després del somni de Cerdà, l’Ajuntament segueix a Sant Jaume, la Diagonal fa deu anys que va acabar d’obrir-se pas per l’ara districte de Sant Martí, i enlloc de palaus hi ha un mercat de vell i un seguit d’scalextrics que fins fa quatre dies ningú sabia ben bé què fer-ne. I de tot això en diem Les Glòries Catalanes… Déu n’hi do! Sens dubte, fa honor a l’estat del país que tenim. Una Catalunya orgullosa del seu passat però que no sap on va… a mig fer.
Però sóc optimista. Fa poc que les màquines han començat a remoure terres, a desmuntar el tambor viari, a enderrocar naus industrials, tallers i habitatges malsans. El mercat de vell, els Encants, es dignificaran, finalment sembla que l’estació ferroviària central d’antuvi esdevindrà un modern intercanviador de metro, tramvia, rodalies i ferrocates. A prop l’Auditori el Teatre Nacional podrien ser aquells equipaments culturals esbossats fa tant de temps… i es pollon d’en Nouvel, com vaig sentir anomenar la Torre Agbar per un mallorquí, fecundarà la nova plaça, com els gran menhirs prehistòrics per fertilitzar la terra, vigilarà que la nova Plaça esdevingui… (amb temps, paciència i molts diners) …Gloriosa!