ETERNA PRIMAVERA

Fa una ràpida llambregada a banda i banda només obrir la porta de casa. Cap ombra no es mou sota la cortina d’aigua que fa més d’una hora que escombra el carreró. Per sort només plou, la pluja no l’espanta, però els llamps i sobretot els trons l’han aterrit des de petit. Ningú no s’endevina sota la llum dels fanals que tenyeixen d’un taronja pàl•lid la pluja que l’ha fet sortir aquest vespre.

Feia dies que li rondava pel magí, però fins que l’ajuntament no han començat les obres per a soterrar el cablejat elèctric del carrer, que ara penja, gotejant i oscil•lant a mercè del vent com lianes enmig de la selva urbana, no n’ha sentit la necessitat. Ara que la pluja desdibuixa amb ràbia les imatges dels tolls i confina els veïns a la calidesa de llurs llars, ell surt al rescat de les flors inertes del seu passatge.

Amarat d’aigua, la pluja sembla voler-ne fer un motlle. Nota les gotes fredes quan li pentinen la testa nua i li pessigollegen els lòbuls d’ambdues orelles. Altres gotes li reposen una estona arraïmades en la frondositat de la barba abans de saltar joguinejant i ajuntar-se amb les que li han pres el recte i prominent nas com el millor trampolí cap als xaragalls que s’obren pas enmig del fang de les obres.

Amb pas esbufegant arriba on no han arribat encara els obrers. La vorera, verge encara per unes hores més, mostra la seva floridura pètria. Al seu darrere, un contenidor d’obra exhibeix sense cap vergonya les vísceres del carrer; amuntegament de ferros fets rovell, trencadissa de vidres, plàstics informes i panots, sobretot panots, molts panots…

Del dret i de l’inrevés, però tots ells mutilats; esquerdats, trencats, esmicolats… Ja els ha vist però no en vol pas d’aquests; en vol un de sencer, collit amb les seves pròpies mans directament de la vorera, arrencar-lo del paviment encara viu, útil, fresc… Els fita un a un, la majoria sencers, però o bé estan tacats d’oli, de cagarades de gossos i coloms o molt desdibuixats pel pas inexorable del temps…

A la fi topa amb un que li roba el cor. S’hi abraona, xopa la punta dels dits en resseguir-ne el dibuix curull d’aigua, el besa, l’olora, li parla, l’acarona fins a fer-li pessigolles de tant barbut com és…

Fent un bot amb les cames entumides posa fi a les contemplacions. Es fa amb una pala que descansa recolzada a la caseta d’obres. Des de la rasa més propera comença a rebentar aquell tros de vorera. Li resulta més fàcil que no es pensava. L’aigua caiguda ha estovat molt el sòl i pot avançar prest cap el seu objectiu. El paviment s’esquinça sota la seva força, la vorera cedeix sense resistència, les lloses es separen una a una fins i tot abans de clavar-hi paletada com una gran presa de xocolata en mans de canalla.

No fa esment a tota la vorera esbocinada quan per fi aconsegueix la seva fita. Agenollant-se davant la flor de ciment la recull amb emoció i tendresa. Els miraments que ha negat als seus iguals els ofereix ara a aquell panot que havent viscut el mateix que els seus germans, ell el considera l’únic digne de ser salvat de l’oblit. Quan la vorera sigui refeta amb una trista, simple i anònima capa d’asfalt negre ell posseirà, i gaudirà, de l’eterna primavera d’un panot gris al menjador de casa seva.

De sobte un llamp il•lumina de blanc tot el cel. Ell s’espanta. Decideix tornar rabent amb el seu trofeu sota el braç abans l’aiguat no es torni tempesta forta. En girar-se ensopega amb els cadàvers que ha deixat estesos damunt la vorera esventrada. Cau dins el forat que ha obert en ple desfici i que l’aigua ha anat eixamplant. El fang del fons esmorteeix la caiguda, l’aigua ofega el crit d’ajuda, el tro emmascara el brogit del contenidor que en bolcar omple de soroll la seva sepultura.