Ja sé que és com no dir res, però aquest és l’epitafi que millor defineix el sopar facebook d’ahir. Al final en vam ser nou; sempre hi ha baixes de darrera hora. Sempre vaig amb la por d’arribar tard als llocs, i acabo per arribar-hi massa d’hora. Fent un vol per fer temps una noia em va cridar, vaig girar-me…
Qui és? Què dius? Què fas? Com t’interesses per la vida d’algú que fa vint anys que no has vist sense que sembli forçat? Silenci i respiració continguda mentre les retines escanegen la cara seva cara per trobar punts de referència fixats a la memòria i no equivocar-se amb el nom. Ella m’havia reconegut (jugava amb avantatge)… Sort de la meva memòria fotogràfica; en poques mil•lèsimes vaig poder articular, segur de no cagar-la:
―Ei, Ana!
Després d’uns segons d’indecisió vam encaminar-nos a la terrassa del restaurant per esperar la resta. I en menys de deu minuts ja hi fórem tots: Les dues Martes, la Laura, la Noe, una altra Ana, l’Emma i l’Oriol… En Marc pencava fins tard i se’ns va unir després per fer una copa.
Xerra que xerraràs… Sobre el present de els fills, parelles i feines. Dels projectes de futur. I sobretot del passat comú: anècdotes i putades. Professors i excursions… Sis hores de catarsi col•lectiva per adonar-nos que havia passat molt més temps del que creiem. Però que ens sentim molt més joves del que diguessin ahir els nostres records rescatats del rebost de la memòria. Res que de particular que no es faci en trobades d’aquestes i que no interessen més que als que les han viscudes. Per tant us les estalvio.
Vam dir de fer-ne una altra i trobar-nos amb qui aquesta vegada no havien pogut venir. Segurament hi aniré, potser perquè sóc tossut i no vull donar encara la raó al destí.