A menys de vint-i-quatre hores de votar, avui no tinc res per reflexionar sobre el sentit del meu vot. En canvi, descansant d’un mes frenètic de voluntariat de la Via Lliure de la Meridiana i de la campanya a favor de Junts pel Sí, he recordat flaix personal que m’han fet prendre consciència del camí fet recorregut fins a les urnes de demà.
Jo deuria tenir uns onze o dotze anys, perquè feia poc que havíem ingressat a l’antiga Comunitat Europea. Recordo que passejava amb el meu pare pel centre i vam arribar a plaça Sant Jaume. Vaig veure com al capdamunt de la Generalitat hi onejaven la senyera i l’espanyola. Recordo preguntar com és que no hi era també la blava amb els dotze estels. El meu pare no tenia resposta, però va deixar anar que més aviat hi sobrava l’estanquera. En repreguntar com es podria retirar d’allà dalt. La resposta aleshores sí que fou taxativa. Amb una guerra; però no interessa ningú ara una guerra.
Em vaig quedar parat, petit com era, creia que anant al terrat i arriant-la n’hi havia prou deixar la senyera voleiant sola. Nascut el 1935 la resposta duia una càrrega històrico-emocional que no vaig entendre fins anys més tard.
N’han passat gaire 30 d’aquell record i el país s’ha capgirat com un mitjó des d’aleshores. Les dues banderes segueixen onejant al terrat de Palau. El vent de la història bufa fort i malgrat el meu pare ja no podrà veure-ho, a llocs com Viena, la Generalitat ja fa onejar sola la senyera.
Meanwhile, in #Vienna, our #Catalan national flag comes back again to the 1st District, 302 years later. pic.twitter.com/xqKDUbBZCe
— AdamCasals’Lenz (@lenz_adam) May 15, 2015
Sense cap guerra sense, només votant podrem fer que també ho faci aviat a Sant Jaume. #VotaPerMi
Sort que no ha calgut una guerra!