Havia anat a la Rambla el divendres tarda, l’endemà mateix de l’atropellament. Havia dinat pel centre, fent vida normal i després a ramblejar. Arribant al Pla de la l’Os ja s’entreveia una munió en rotllana. El mosaic d’en Joan Miró ja tenia una al centre un grapat d’espelmes i flors.
Ramblejant fins a Canaletes apareixien diversos arbres fent d’altars improvisats amb escrits i alguna espelma als escocells; fites en record d’on deurien jeure les víctimes. La Boqueria estranyament tancada i silent.
Durant els següents dies, per les imatges que mostraven la televisió, aquelles petites ofrenes s’anaven esdevenint monuments florals.
Dijous de matinada, la xafogor em va fer fora del llit. Abillat amb la samarreta verda amb l’eslògan Run Happy de la Mitja Marató de Barcelona d’enguany vaig sortir a córrer sense rumb fix i sense saber com vaig arribar a plaça Catalunya i vaig decidir baixar per la Rambla.
El tintil·leig de les espelmes il·luminaven les ofrenes sobre el paviment. Cada arbre, cada fanal contenien infinitat de missatges. Corria rambla avall comptant els altars. El Sol encara no despuntava i m’anava creuant amb noctàmbuls, putes, venedors ambulants de cervesa i turistes maletes en mà camí de l’aeroport. M’agradava formar part del redreçament de la vida de la ciutat.
Em va corprendre la barreja intensa de cera que impregnava l’aire; semblava que estigues corrent dins d’una església.
A Colom vaig remuntar el passeig, experimentant les mateixes sensacions a partir del Liceu en amunt. A l’olor de cera hi vaig notar també la del marciment incipient d’alguns rams. Desafiant la calor d’agost, la Rambla de les Flors semblava obrar el miracle i conservava les ofrenes prou fresques.
Vaig creuar-me amb un altre corredor davant del Poliorama, ja no era l’únic que corria de matinada, i sense aturar-me fins al Zurich vaig retre el meu senzill homenatge als qui una setmana abans van haver de córrer per aquell mateix lloc, no pas per gust com jo, sinó per salvar la pell.