Diumenge passat es va inaugurar oficialment la nova Plaça de Lesseps després d’anys d’obres i de polèmiques amb els veïns que van motivar modificacions al projecte aprovat. La plaça ha millorat, cosa gens difícil si sabem d’on veníem. Però tot i així, la imatge actual de la plaça amb els renders amb què es va vendre la reforma, a dia d’avui, no s’assemblen… per què? Tot el verd previst, tot i que plantat, encara ha de créixer.
Cal donar temps a l’arbrat per tal que creixi, arreli i es torni ufanós i els veïns puguin gaudir-ne l’ombra. Plantar un arbre ja gran ―que seria trasplantar-lo― és córrer el risc que aquest mori al cap de poc. Els arbrissons que es planten en una nova “infraestructura vegetal” també moren, però el preu és menor i “el valor” de la seva vida també, és fort, però és així, l’economia també condiciona l’arbrat urbà.
És el que va passar ara fa un any amb la inauguració del Parc Central del Poblenou; molt gran però sense ombra… ja es deia i es segueix dient que cal donar un mínim de cinc anys per a que creixin els arbres i es puguin substituir els que hagin arrelat correctament (eufemisme de mort).
L’altra discussió, gens exclusiva de Lesseps, és la del ciment. Tenint en compte que per sota la nova plaça hi passa el túnel de la Ronda del Mig que s’ha allargat, l’L3 del metro amb el nou vestíbul que enllaçarà d’aquí uns anys amb la flamant L9, els conductes de la recollida pneumàtica de residus i les noves canalitzacions d’infraestructures… no queda gaire espai per a què les arrels hi puguin obrir-se via. En una ciutat tan densa com la nostra, l’espai és un bé molt escàs, i tot el que pugui anar soterrat benvingut sigui. El preu, és la típica plaça dura tan barcelonina que vem conèixer amb la reforma de la Plaça dels Països Catalans.
I per concloure; hi ha hagut queixes per les grans estructures que embelleixen la plaça. A mi no em desagraden; es podria haver fet alguna altra cosa, és cert, però trobo encertat haver fet estructures gegants. En Ferdinand-Marie de Lesseps, a més de cónsol francès a Barcelona, fou un dels pares del canal de Suez, pel que les estructures i canalitzacions amb aigua no les trobo pas desencertades. És art, és disseny… No a tothom agrada. Aleshores millor. No hi ha res pitjor per a una obra d’art que generar indiferència.
O pitjor que indiferència és no arribar a ser, com l’espai buit i anodí de la Plaça Cerdà. Aquella megarotonda havia d’acollir un insòlit monument anomenat “Volem la lluna” una mena de castellers kistchs s’alçaven entre ferros rebregats de colors sl més estil pop art per arribar a tocar la reina de la nit. Una agosarada escultura que no va arribar a fer-se però que volia mostrar les aspiracions, els somnis i la confiança de la capital catalana postolímpica donant la benvinguda als qui vinguessin de l’aeroport. La controvèrsia no va deixar que passés d’un mer projecte.
Ningú es queixa ara d’aquell espai buit… Ara que es commemoren els 150 anys del Pla Cerdà, fóra bo que la ciutat pensés en alçar algun monument a l’enginyer que va repensar Barcelona, ni que sigui a la plaça que duu el seu nom i que per més inri no està ni dins la trama de l’Eixample. Fer-li justícia d’una vegada, ara que té els jutjats tan a prop. Potser el millor fóra canviar-li el nom. Una plaça que no és plaça, sinó lloc de pas, i que dedicada a un enginyer, s’inundava cada dos per tres quan la van reinaugurar per errors de càlcul, i que si l’arriben a fer uns metres més enllà ja seria en un altre municipi.