Molts dels que esperaven als bancs s’alcen per prendre també posicions. En Moisès gira el coll cap a la boca del túnel que va il·luminant-se per moments i que ja centra l’atenció de centenars d’ulls lleganyosos.
Només un home, però, resta fidel al banc, atent a qualsevol moviment d’en Moisès. Recolzat a la paret enrajolada i rere les seves ulleres fosques imagina mil i una històries que li suggereix la ventada furient; bafarada reescalfada i viciada de colònies matineres i de badalls amb regust de cafè.
L’huracà subterrani s’acaba amb el so feréstec del comboi entrant en escena. En Moisès deixa anar un gruny i s’incorpora i l’home agafa amb fermesa la corretja del seu guia de color de llana. La concurrència s’agombola temeràriament a la vora de l’andana. El cuc de llum gegantí farcit de milers d’ànimes somnolents alenteix el seu udol fins a emmudir; fins a aturar-se. Tothom s’arraïma davant les portes quan aquestes s’obren amb soroll de presses i els vagons es buiden de gent plena de neguits i obligacions.
Aleshores Moisès fa una primera passa curta, tiba la corretja i l’home s’alça del banc que quedarà abandonat fins al proper tren. Amb pas lent, segur i tranquil ambdós es dirigeixen a la porta més propera. Moisès s’obre pas enmig de la gentada que els cedeix la preferència per ser els primers d’entrar al vagó.